Paisatge vegetal mediterrani: bosc perennifoli i matoll

Resum

El text descriu les formacions vegetals característiques del clima mediterrani, el bosc perennifoli i el matoll, i les seves adaptacions a la sequera. Explica les principals espècies arbòries (alzina, surera, pi), els usos de la seva fusta i fruits, i les formacions de matoll (màquia, garriga i estepa), amb les seves zones de distribució.

Punts clau

El clima mediterrani correspon a la regió floral mediterrània, amb formacions xeròfiles de fulla perenne i esclerofil·la.
El bosc perennifoli té arbres de mitjana alçada, tronc gruixut i rugós, i un sotabosc ric.
L'alzina és l'arbre més característic i extens del clima mediterrani, resistent a la sequera i adaptable a tot tipus de sòls.
La surera necessita hiverns suaus, humitat i sòls silicis; de l'escorça s'obté el suro.
El pi és una formació secundària d'expansió per la intervenció humana i de creixement ràpid.
El matoll és el resultat de la degradació del bosc per l'ésser humà, i no una formació clímax.
La màquia supera els 2 metres d'altura i és densa i quasi impenetrable; la garriga té arbustos baixos amb roca a la vista; l'estepa es localitza a zones semiàrides.

Posa't a prova

El paisatge vegetal de clima mediterrani

Correspon a la regió floral mediterrània. Les formacions vegetals característiques són el bosc perennifoli i el matoll. Aquestes formacions xeròfiles són d'arrels molt esteses en superfície o en profunditat per a captar l'aigua i fulles perennes i esclerofil·les.

a) El bosc perennifoli

Format per arbres de mitjana alçada amb tronc no rectilini, gruixut i rugós, i fulla perenne. Posseeix un sotabosc ric.

L'alzina és l'arbre més característic i extens del clima mediterrani. És resistent a la sequera i s'adapta a tot tipus de sòls. La fusta, molt dura i resistent, s'utilitza per a l'elaboració de rodes, fusteria exterior, utensilis i carbó. El fruit, la bellota, per a alimentar el bestiar (Sierra Morena, Extremadura i la serra de Guadarrama).
La surera necessita hiverns suaus, una certa humitat i sòls silicis. La fusta, molt dura, s'utilitza per a tonells i vaixells, i l'escorça per a l'obtenció de suro (Andalusia, nord de Catalunya, Castelló).
El pi: formació vegetal secundària que s'adapta a condicions extremes de fred, calor, humitat i aridesa. S'ha estès per àmplies zones com a resultat de la intervenció humana. De creixement ràpid, s'utilitza per a mobles, aglomerat i pasta de paper.

El bosc caducifoli també ha reduït la seva extensió al llarg del temps; en l'actualitat s'intenta conservar-lo mitjançant el sistema de devesa.

b) El matoll

El matoll mediterrani no és una formació clímax, sinó el resultat de la degradació del bosc per l'ésser humà.

La màquia és una formació arbustiva de més de 2 metres d'altura, molt densa i quasi impenetrable. Les espècies principals són l'estepa, el bruc, el llentiscle i la ginesta.
La garriga està formada per arbustos i matolls de poca altura que deixen algunes zones sense cobrir on apareix la roca (timó, romaní i l'espígol).
L'estepa està formada per herbes baixes entremesclades amb arbustos espinosos, baixos i discontinus (margalló, timó, l'espart i l'esparreguera). Se situa en les zones semiàrides del sud-est peninsular i la vall de l'Ebre, on la sequera impedeix el creixement dels arbres.

Preguntes freqüents

Quina és la diferència entre màquia, garriga i estepa?

La màquia és un matoll alt, de més de 2 metres, molt dens. La garriga està formada per arbustos i matolls baixos que deixen zones amb roca a la vista. L'estepa són herbes baixes amb arbustos espinosos i discontinus, pròpies de zones semiàrides.

Per a què s'utilitza la fusta de l'alzina i de la surera?

La fusta de l'alzina, molt dura i resistent, s'utilitza per a rodes, fusteria exterior, utensilis i carbó. La fusta de la surera s'empra per a tonells i vaixells, i de la seva escorça s'obté el suro.