Panorama de la Poesia Catalana Contemporània: Autors, Tendències i Evolució

Autors Clau i el seu Context Poètic

Dins de la poesia del mateix context que l'obra d'Estellés, podem trobar autors com Salvador Espriu o altres més joves com Miquel Martí i Pol.

Dins de l'univers poètic d'Espriu podem diferenciar entre una poesia més lírica, que reflexiona al voltant de temes com la mort, com en Cementiri de Sinera, i una de caràcter més cívic, que es qüestiona sobre la història i la identitat a partir dels anys seixanta, com La pell de brau.

Per altra part, Martí i Pol (1929-2003) és un autor amb un to popular que el fa accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica i els acadèmics. La seva constant referència a la situació social i nacional catalana fa que molts cantants, com Lluís Llach (amb cançons com "Un pont de mar blava" o "Ara mateix"), posin música a les seves creacions, cosa que engrandí encara més la seva popularitat. Entre les seves obres més importants destaquen:

• El Poble
• La Fàbrica
• Estimada Marta
• El Llibre de les solituds

Models i Tendències Poètiques dels Anys 70

Llibre de meravelles es va publicar el 1971. En aquells anys previs, la poesia va incorporar cada vegada més característiques del realisme. Es tracta d'una poesia més compromesa políticament i amb major voluntat d'incidència social. Així i tot, el realisme no va arribar a ser dominant i va conviure amb altres tendències.

La poesia d'arrel simbolista, espiritual i amb un ús preferent per les metàfores i les imatges, seguint la tradició francesa de finals del segle XIX, va ser la tendència estètica dominant, amb Carles Riba al capdavant.

També trobem la presència d'altres influències, com la de la poesia existencialista, submergida en el pessimisme, la solitud, el silenci i l'angoixa vital. En aquesta, hi trobem la presència de la religiositat, però sempre amb un to de desesperança i dubte.

L'Evolució de la Poesia Catalana: Dels Anys 70 als 90

La Poesia No Realista i els Nous Referents (Anys 70-80)

Al començament de la dècada dels 70 (i també durant els 80) comença la poesia no realista, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument, ja que es considerava un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme, i passava de narrar a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua. La poesia esdevenia un camí cap al món oníric de les idees i es convertia en hermètica.

Si parlem d'arguments, els poetes reivindicaven la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

Els nous referents en la poesia valenciana d'aquesta època són:

• Joan Navarro (Grills esmolen ganivets a trenc de por, 1974)
• Salvador Jafer (L'esmorteida estela de la platja, 1974)

Durant els anys 80, els autors accepten la qualitat dels grans noms com Estellés o Espriu, reafirmant el seu jo poètic amb noms com Vicent Alonso (Albes d'enlloc, 1985).

Tendències Poètiques dels Anys 90: Intimisme i Obra Ben Feta

A partir dels anys 90, els poetes abandonen definitivament la idea d'actuar com a impulsors de la transformació social, potser perquè ja no havien viscut els temps de la Transició. Tendeixen a l'autobiografia i a la intimitat, sovint amb un acusat escepticisme.

Prevalia la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observava una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

Podem destacar autors com:

• Joan-Elies Adell (Oceà immòbil, 1995)
• Antònia Arbona (Màscares de tardor, 1995)