Parmènides: El Ser, el No-Ser i la Recerca de la Veritat Filosòfica

Parmènides: La Contraposició entre el Ser i el No-Ser

Parmènides (540 - 470 aC)

Filòsof originari d'Elea (Magna Grècia), al sud d'Itàlia.

Parmènides presenta un estil molt diferent del dels altres filòsofs de la seva època, tot i que el seu missatge és profundament rellevant. Escriu en vers, utilitzant la mateixa mètrica que Homer, l'hexàmetre dactílic. Se'n conserva un fragment del seu poema, el títol del qual, però, no ens ha arribat.

És el primer a fer servir la paraula "ser" en un sentit filosòfic, i també utilitza el concepte de "veritat" de manera fonamental.

El seu poema narra una revelació que una deessa fa a un pastor. Aquesta revelació distingeix clarament dos camins:

• El camí del pensador, on es troba la felicitat i la veritat.
• El camí ordinari, marcat per l'aparença i l'error.

Aquesta distinció d'actituds també es pot trobar en Heràclit.

Doble Contraposició en Parmènides

La filosofia de Parmènides es fonamenta en una doble contraposició essencial:

• Ser / No-Ser
• Veritat / Aparença

La Contraposició Ser / No-Ser

Parmènides s'adona que la presència de les coses és una qüestió única i fonamental. Contraposa el ser amb el no-ser, afirmant que l'ésser humà s'ha de fer càrrec d'una sola realitat: el ser.

Les seves afirmacions clau són:

• El ser és, el no-ser no és.
• El no-ser no és, innecessàriament és no-res.

Això posa en evidència la inexistència del no-ser, ja que només hi ha el ser. Parmènides estableix una sèrie de dicotomies que il·lustren aquesta realitat:

• Ser / No-ser
• Cognoscible / No cognoscible
• Experimentable / No experimentable
• Designable / No designable
• Claredat / Foscor
• Presència / Absència

Per a Parmènides, el ser és únic i comú a tot allò que existeix.

La Contraposició Veritat / Aparença en Parmènides

Aquesta contraposició és crucial: si no es va més enllà de l'aparença (l'experiència ordinària), no s'assumeix el ser. Un es queda en el vaivé de les coses, en una unilateralitat que impedeix anar més enllà d'on un es troba.

Només qui se'n fa càrrec assumeix consciència de la veritat. Quedar-se en l'aparença és l'actitud ordinària, que condueix a la unilateralitat. En canvi, descobrir el ser i la veritat correspon a l'actitud extraordinària del pensador.

B6 (Fragment del Poema)

Aquest fragment descriu les característiques dels mortals que romanen en el camí de l'aparença:

• No saben i són portats: Són ignorants de l'existència del ser i, per tant, es deixen arrossegar.
• Sords, cecs: Són incapaços de percebre la veritat perquè es deixen portar i la veritat se'ls escapa.
• Estupefactes: Estan constantment absorbits o sorpresos per les coses superficials.
• Absència de recursos: Són les coses les que els guien; es deixen portar perquè són incapaços de detenir-se i reflexionar.
• Bicèfals (dos caps): Tant els val una cosa com l'altra. Com que són portats, no miren en una sola direcció. El ser i el no-ser valen el mateix per a ells, ja que només poden fer la distinció deixant-se arrossegar.
• Errants: Van d'un cantó a l'altre sense nord, sense una veritat a la qual aferrar-se.
• No discerniment: Són incapaços de distingir la veritat de l'aparença.

En definitiva, aquests mortals són incapaços de vèncer la unilateralitat i accedir al coneixement del ser.