Els Partits Dinàstics de la Restauració

Cánovas del Castillo havia estat el dirigent principal del partit alfonsí que, durant el Sexenni Democràtic, havia defensat la Restauració monàrquica. Llavors, el va transformar en el Partido Liberal-Conservador, que aglutinava els grups polítics més conservadors i que va acabar sent anomenat simplement Partido Conservador.

El projecte bipartidista de Cánovas necessitava un altre partit de caràcter més progressista, l’anomenada esquerra dinàstica, i ell mateix en va proposar la formació a Sagasta. Aquest partit va ser més endavant conegut com a Partido Liberal. A tots dos partits els corresponia la tasca d’unir els diferents grups i faccions, amb l’únic requisit d’acceptar la monarquia alfonsina i l’alternança en el poder. Per aquesta raó, eren anomenats partits dinàstics.

Coincidències Ideològiques i Diferències Polítiques

Els conservadors i els liberals coincidien ideològicament en les qüestions fonamentals, però diferien en alguns aspectes i assumien de manera consensuada dos papers complementaris. Tots dos defensaven:

• La monarquia i la Constitució.
• La propietat privada.
• La consolidació de l’Estat liberal, unitari i centralista.

Quant a l’actuació política, les diferències eren escasses:

• Els conservadors: Es mostraven més inclinats a l’immobilisme polític, proposaven un sufragi censatari i la defensa de l’Església i de l’ordre social.
• Els liberals: Defensaven el sufragi universal masculí i estaven més inclinats a un reformisme social de caràcter més progressista i laic.

Però, en la pràctica, l’actuació dels dos partits en el poder no diferia en l’essencial, pel fet que hi havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que forcés a l’altre partit a derogar-la quan tornés al poder.

L'Alternança en el Poder: El Torn Dinàstic

L’alternança regular en el poder entre aquestes dues grans opcions dinàstiques tenia com a objectiu assegurar l’estabilitat institucional. D’aquesta manera, quan el partit del govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l’oposició a formar govern.

Aleshores, el nou cap del govern convocava eleccions amb la finalitat d’aconseguir el nombre de diputats necessaris per formar una majoria parlamentària que li permetés governar.