La Pàtria: un símbol de la Renaixença catalana
L’obra “LA PÀTRIA” pertany a l’autor Bonaventura Carles Aribau. Va néixer a Bcn el 4/11/1798 i va morir el 27/9/1862. Va ser un escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari català. Era fill d’un comerciant. També va escriure textos en cat, cast, llatí i italià.
El context de l’obra és al 1833, la renaixença conté molts elements propis del romanticisme: la lira abandonada (aquest instrument musical és símbol de la poesia des dels Psalms de la Bíblia), la identificació del paisatge amb la problemàtica personal, el fat o el destí perseguidor, l’enyor de la pàtria perduda (que ja apareix a Schiller i Novalis).
El contingut és el símbol d’arrencada de la Renaixença per exaltació del paisatge. És un dels grans exponents de la manera de ser i pensar, de la ideologia, dels poetes de la Renaixença, especialment els de caire conservador. La pàtria, la fe, la llengua, l’amor a la mare i als fills, resumeixen, en una llengua que barreja verbs en català antic i paraules col·loquials o fins i tot incorrectes i un gran munt d’imatges simbòliques, el que tradicionalment ha representat la identitat catalana.
El tema principal del poema és l’enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la pàtria.
L’estructura externa: podem veure que a la 1r i 2na estrofa Aribau lamenta la pèrdua per sempre, de la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d’una pàtria entesa com a llengua. La 3ra estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per recordar la glòria passada. En la 4ta i la 5na estrofa, el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. A la 6na estrofa, evoca la seva infantesa a CAT i amb exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró.
L’estructura interna és, ABBA ACCA- DEED DFFD- GHHG GIIG- JKKJ JLL J – MBBM MNMN- OPPO OQQO. És un poema culte en llengua catalana que està dividit en 6 estrofes de 8 versos alexandrins, d’art major els anomenats versos nobles. Té rima consonant.
Les figures retòriques: hi ha una metonímia: les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola. Una hipèrbole: el poema és una exageració. Metàfores: la mallorquina nau (metàfora de les Illes Balears). Comparació: l’arbre emigrant a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors els perfums.