Pedagogia Política: Origen, Fonaments i Paradoxes
La pedagogia política orienta en cada moment l'activitat relacional dels éssers humans dins l'àmbit públic. Constitueix un saber que neix amb els inicis de les civilitzacions i s’acosta al final del caos i el començament de l'ordre.
L’ésser humà s’acosta a la política i és considerat com a ZOON POLITIKON gràcies a la lluita primordial dels orientals, la submissió al sobirà descrita per Hobbes, les propostes contractuals de Rousseau, la conquesta del reconeixement com l'origen de la consciència explicada per Hegel i l’argumentació sobre la teoria contractual de Rawls.
ZOON POLITIKON: El poder victoriós garanteix que l'ordre estigui representat per una divinitat, un monarca o uns magistrats, depenent dels termes del contracte o del discurs de cada època. Aquest ordre sempre comporta una disminució de la llibertat personal acceptada a canvi de garanties que possibilitin tant el desenvolupament personal (privat) com el social (públic).
La justificació de la política com una de les ciències socials troba els seus fonaments en l'antropologia. Octavi Fullat (1994) “situa la política entre el grup de ciències socials amb intencionalitat directament antropològica de producció col·lectiva, juntament amb la sociologia i l'economia.”
Aquesta vessant antropològica de la política introdueix un element paradoxal que justifica la consideració inclusiva de la política i la pedagogia. L'antropologia sociocultural té, entre els seus objectius, l'estudi de les relacions humanes a partir de l’anàlisi dels costums i de les tradicions. Hi ha, doncs, una necessitat essencial que compleix la política a superar la paradoxa que amaga aquesta doble via, a com unir la norma moral i la norma legal.
Kant considera que l'educació es recolza sobre una gran contradicció entre la necessitat de coacció i el cultiu de la llibertat, tot plantejant també els termes de la paradoxa pedagogicopolítica, per a la qual proposa una solució que consisteix en unir la norma moral amb la norma legal a partir del cultiu de l'obediència. Aquesta obediència s'aconsegueix gràcies a:
- La coacció: és absoluta, voluntària i molt important.
- La confiança: aquesta és necessària i prepara el nen per al compliment d'aquelles lleis que en el futur haurà de complir.