El Pensador de Rodin: Anàlisi de l'Escultura i la seva Influència
El Pensador, obra de Rodin realitzada entre 1880 i 1900, es conserva al Museu Rodin, a París.
És un bronze realitzat amb la tècnica de la fosa i es pot considerar de tema simbòlic. Representa un home nu, assegut en una roca, en actitud de profunda meditació.
Rodin va néixer en una família humil i va fracassar en l’examen d’ingrés a l’Escola de Belles Arts. Va seguir alguns cursos al Museu del Louvre, influenciat per Carpeaux, una figura important del Romanticisme escultòric.
Els historiadors comencen l’estudi de la seva obra fent referència a L’home del nas trencat, feta quan l’escultor tenia 24 anys i que va intentar presentar al Saló de 1864. L’obra va ser rebutjada perquè el jurat considerà que estava inacabada. És aquesta característica la que es convertiria en un dels seus principis estètics. L’artista viatjà a Itàlia, la qual cosa tindria una gran influència en la seva obra. Allà va conèixer les obres de l’antiguitat clàssica i els mestres de l’escultura renaixentista, i se sentí, però, especialment atret per Miquel Àngel.
Va aconseguir la seva fama arran del seu nu a mida natural L’Edat del Bronze, realitzada després del seu viatge a Itàlia. La crítica el va acusar d’haver fet un buidat en bronze d’un motlle fet del natural; aquest fet recalcava la perfecció i veracitat que Rodin aconseguia en els seus modelats.
L’home que camina i el tors són exemples de la innovació rodiniana que consisteix a considerar com a obra acabada un fragment de la figura humana o de representar aquesta ometent a propòsit una part. Sens dubte, va tenir la idea gràcies als fragments d’escultures de l’Antiguitat.
L’obra mestra de Rodin fou Les portes de l’Infern, un encàrrec de l’Estat francès per al futur museu d’Arts decoratives, projecte que mai va portar-se a terme. El model en guix es conserva al Museu d’Orsay.
Les mans, com a fragment escultòric sostret de la resta de la figura humana, van ser una de les obsessions de Rodin (exemples: la mà de Déu o la catedral).
El pesador és possiblement l’obra més famosa de Rodin. L’obra, concebuda en un principi per a presidir La porta de l’Infern, pot ser considerada d’estil impressionista-simbolista.
Rodin és un autor de difícil classificació; la seva obra té, sovint, un fort dramatisme i expressivitat unida a una sensualitat present sobretot als nus. Sovint, també reflecteix un sentiment o pensament que representa una idea. En aquest sentit, podem qualificar-lo de simbolista.
L’expressió ve donada pel moviment, la tensió de la forma, el contrast de superfícies, el difuminat dels rostres... Rodin és el gran renovador de l’escultura en la segona meitat del segle XIX. Durant aquest segle, diferents estils es succeeixen. L’escultura monumental va adquirir una gran importància en aquest període, envaint les ciutats d’Europa i Amèrica. Governs i institucions encarregaven monuments i estàtues que embellien les ciutats. Però aquesta escultura tendia a la repetició dels temes i a les solucions estètiques de l’escultura de les primeres dècades del segle (l’escultura neoclàssica).
Delacroix va influenciar l’obra del romàntic François Rude. El deixeble de Rude, Carpeaux, va buscar efectes de llums i ombres, és a dir, efectes pictòrics en les seves escultures; aquesta serà la principal característica de l’escultura en la segona meitat del segle XIX.
Una de les seves obres, Ugolí i els seus fills, va causar admiració al Saló de 1861 i en Rodin, qui va tenir-la molt present en la figura del Pensador.
Una altra tendència de la segona meitat del segle XIX és el realisme, lligat a la ideologia socialista, que va tenir un dels seus millors representants en Meunier, que va situar com a protagonista de la seva obra la figura del treballador (va idealitzar el proletariat).
La dissolució de la forma d’escultura tradicional apareix en l’obra d’alguns pintors que creen petites escultures, però és Rodin qui obre les portes a l’experimentació del segle XX en escultura.
La figura és exempta i representa un home nu, amb els braços, les mans i els peus sobredimensionats, assegut en una roca, amb una actitud de profunda meditació.
El Pensador presenta una composició centrípeta; sembla estar quiet, però el seu cos és ple de tensió i moviment: el braç dret, recolzat sobre la cama esquerra, provoca una gran torsió del cos. Els dos angles que formen el seu braç i la mà doblegats accentuen la força i tensió de la composició. Les cames, separades però en tensió, incorporen l’espai exterior i creen un ampli espai d’ombra.
La composició evidencia la influència de l’estàtua funerària de Lorenzo dei Medici de Miquel Àngel, però també rep la influència de l’Ugolí i els seus fills de Carpeaux.
El que fa diferent aquesta escultura d’altres semblants és que l’activitat mental es tradueix en una tensió física, en una poderosa musculatura, suavitzada en certa forma per la sensació d’esbós característica de l’obra de Rodin; aquest no acabat recorda sens dubte al non finito que Miquel Àngel havia utilitzat en algunes de les seves obres. Els dits i les mans són les parts més acabades de El Pensador.
L’obra es podria considerar impressionista per la importància que l’artista dona a la llum i la tècnica del modelat inacabat, però la força de les formes i la textura deixen veure trets expressionistes. Per altra banda, el dramatisme, gairebé místic, presenta trets simbolistes.
La primera versió de El Pensador va ser feta en terracota; la seva funció original era formar part de les portes de l’Infern, per a la decoració d’aquestes, en la part central de la llinda. L’artista va optar pel tema de la Divina Comèdia.
L’obra, titulada en un principi El Poeta i més tard Dante pensant, abandonaria la referència concreta a Dante per posseir un caràcter més universal. Per alguns crítics, es va convertir en la imatge de l’home que medita sobre el seu destí.
La influència de Rodin va ser molt gran en l’escultura del segle XX, especialment en Brancusi.
Rodin va ser un modelador, no un escultor. Les obres que ell modelava eren foses o tallades en el seu taller, on treballaven excel·lents escultors que tractava com a iguals.
Obra pictòrica: El jurament dels Horacis
1. L’obra El jurament dels Horacis és una creació de Jacques-Louis David datada al 1784 que actualment es troba al Museu del Louvre. És un oli sobre tela de gran format d’estil neoclàssic, el tema de la qual pot ser considerat històric perquè il·lustra un episodi de la història llegendària de Roma: el combat entre els tres germans Horacis contra els tres germans Curiacis que es va organitzar per tal de posar fi a la guerra entre Roma (ciutat dels Horacis) i Alba Longa (ciutat dels Curiacis). El combat era a mort i guanyaria la guerra la ciutat a la qual li quedés un vencedor o més del seu bàndol. El quadre de David recull el moment en què els tres germans Horacis juren al seu pare que lluitaran fins a la mort per salvar la pàtria.
L’obra es va exposar a Roma i al Saló de París, on va aconseguir un gran èxit i fama. David s’havia iniciat en la pintura en un ambient dominat per l’estil rococó, influència del qual es pot veure en les seves primeres obres, però aviat va ser substituït pel nou estil, del qual va rebre influències de diversos autors com Boucher, de qui agafaria els rostres juvenils, poc expressius i la fredor de la llum, o la de Greuze, que reflecteix la voluntat de fusionar la pintura històrica i la moral. També va rebre la influència del professor Vien, qui animava els nous artistes a seguir les normes del nou estil neoclàssic.
Després de diversos intents, David aconsegueix una beca per anar a Roma durant cinc anys, on va poder observar no només art clàssic, sinó també l’art barroc. D’aquest viatge va assimilar la perfecció de la línia de Rafael i Poussin, i el realisme i el tractament de la llum de Caravaggio.
L’any 1784, David va participar de forma més o menys activa en la Revolució Francesa i va convertir-se en el pintor oficial i propagandista d’aquesta, com exemplifiquen les obres: El joc de la pilota, la mort de Marat o El jurament del Jeu de Paume.
Durant l’època napoleònica, va ser un pintor important i va pintar molts retrats i moments significatius (per exemple, el retrat de Madame Récamier). La restauració borbònica va suposar la caiguda de David, qui va exiliar-se a Brussel·les, lloc de la seva mort el 1825, on es va dedicar a pintar teles de temàtica mitològica i retrats d’altres exiliats napoleònics.
El comitent d’aquesta pintura va ser el rei Lluís XVI de manera indirecta. David va ser l’artista més significatiu de la Il·lustració, que reivindica l’anàlisi i estudi de tot (racionalisme), moviment que neix a França i s’estén per Europa i Amèrica.
Els il·lustrats creien en la possibilitat d’educar els homes per ser millors, basant-se en els models morals de l’antiguitat. També creien que a través de l’art es podia canviar el món formant les persones, i com que l’art clàssic és el que millor es correspon amb aquests ideals, el van prendre com a punt de referència. Per altra banda, el neoclassicisme menyspreava l’art rococó, que es presenta frívol i superficial.
La descoberta de Pompeia i Herculà va ser la gran aportació d’aquesta època i va estimular l’admiració que es sentia per l’art antic, encoratjada també per la difusió dels gravats de Winkelmann, que reproduïen obres d’art antigues i el seu llibre de la Història de l’art.
2. La composició de l’obra és equilibrada, racional, clara i sòbria. Un pòrtic d’ordre toscà divideix el quadre en tres parts definides per aquest; a cada una li correspon un grup de personatges. En el primer espai trobem els tres germans Horacis, al segon el pare i en l’últim les dones.
Es pot observar al quadre dues figures geomètriques: un rectangle donat pels Horacis i el pare, i un triangle format per les dues dones de la dreta; entre les figures hi ha una altra dona que serveix per fer la transició d’una figura a una altra. També hi ha tres línies verticals conformades per les columnes i línies horitzontals formades pels capitells i el terra.
La perspectiva és lineal; totes les línies convergeixen en un únic punt de fuga que es troba a les espasses, que esdevenen el punt d’interès d’aquesta composició tancada. A l’obra hi predomina el dibuix sobre la pintura; aquestes línies són més rectes en els personatges masculins, que transmeten fermesa i resolució, mentre que són més ondulades en els femenins, que traspuen feblesa i sentimentalisme.
Els colors predominants són els grisos, vermells i ocres, amb fragments blancs, gamma que pren de Caravaggio, com va fer amb la llum, la qual ve de l’esquerra facilitant la lectura del quadre i ressaltant el dramatisme de l’escena, accentuant les espasses. Cal destacar el vermell (convertit en un color fred per l’autor) utilitzat en les tres parts del quadre, que permet al pintor equilibrar cromàticament l’escena.
3. L’obra s’inspira en la tragèdia literària Horaci de l’autor Pierre Corneille, basada al seu torn en la història de Roma de Tit Livi Dècades.
L’escena representa el moment en què els tres germans Horacis juren davant el seu pare que combatran fins a la mort contra els tres guerrers Curiacis. Segons Livi, només va sobreviure un Horaci, qui, veient com la seva germana Camila plora per la mort del Curiaci a qui estava promesa, la mata amb la seva espassa. Corneille, per altra banda, amplia el nombre dels personatges en la història per accentuar el seu dramatisme; a l’obra es mostren tres dones: Camila, que apareix casada amb un Curiaci; Sabina, germana del Curiaci i casada amb un Horaci; i la mare dels Curiacis amb els dos fills de Sabina.
La intenció de l’autor era reflectir el culte a les virtuts cíviques més estrictes de l’autosacrifici, l’honor i la lleialtat, personificades en l’actitud dels Horacis. Alguns van veure reflectides al quadre les simpaties revolucionàries de l’autor, perquè el profund sentiment de deure amb la pàtria que suscita l’obra va ser interpretat com un atac contra l’autoritat de l’estat monàrquic.
4. David va prendre com a punt de referència principal la cultura i l’art clàssics de Grècia i Roma, però també la perfecció de la línia de l’obra de Rafael i les equilibrades composicions de Poussin el van influir en el seu estil, així com el tractament de la llum de Caravaggio.