El pensament de René Descartes: Raó, mètode i dubte
El pensament de Descartes i la nova ciència
El seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia. Tot el saber de l'home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l'acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó.
El coneixement i les idees innates
El coneixement és una representació a la ment humana d'una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l'anàlisi de les idees. Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes.
El dualisme cartesià: Ànima i cos
El model d'ésser humà cartesià és l'únic ser en el qual es troben alhora dues substàncies:
- Res cogitans: El pensament.
- Res extensae: La matèria.
L'ànima és pensament i no és vida. Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l'ànima.
El mètode cartesià i el procés mental
El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d'organització i orientació mental. Cal partir de veritats absolutes que en derivin altres veritats evidents i així successivament, tot construint un encadenament de veritats. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d'una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Es tracta d'anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Té una missió d'enllaç amb la primera, i així torna a començar.
El dubte metòdic i la certesa del jo
Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. Només podrem acceptar aquells principis sobre els quals no hi càpiga cap dubte. Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell és alguna cosa. Encara no sap què és, però sí que comença a estar-ne segur de la seva existència. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en si mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d'un raonament o d'un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur.