Personatges i Estil a l'Obra de Sagarra: Anàlisi Crítica
Personatges
Estereotips
El binomi mussiú Bernat/Claudi teixeix el tòpic de la rivalitat amorosa entre un vell i un jove, equivalent a la disputa entre l’amor fals i la passió autèntica. Bernat entén el matrimoni com una transacció comercial. Libori respon al prototipus de progenitor interessat en un casament avantatjós. Salvadora fa de mare sacrificada, víctima dels cops d’un fill desagraït. L’Artista actua de femme fatale, és la temptació carnal dels llops de mar. Rufina, amb Rufí, componen el tradicional duo còmic, amb els papers invertits: la dona manega un marit calçasses. El perfil de la protagonista s’associa a l’arquetip melodramàtic de la pecadora corrompuda i de la pecadora penedida. Se’ns presenta com una dona escaldada per la vida, víctima de la seva candidesa, que aguanta el xàfec dignament i valenta. L’obediència filial l’obliga a callar i a empassar-se les llàgrimes. L’honestedat de què revesteix Caterina estalvia la lliçó moral: no es reprova l’heroïna per l’antiga relliscada. No se l’amonesta, se li reconeix el dret a refer la vida i, al final, se li premia la fermesa.
Estil
La Llengua de Sagarra
Un discurs menys efusiu, de lírica i retoricisme rebaixats, que troba la seva força expressiva en el lèxic viu, en les el·lipsis i els sobreentesos de la col·loquialitat d’un grup o d’un ambient social. Com que Sagarra hi assajava sobretot això, dur un medi a l’escenari, es decideix pel vers blanc, que conserva el ritme però prescindeix de la rima. S’ha prioritzat l’adequació de registre, la versemblança lingüística, en detriment del raig poètic. Aquesta obra ens forneix un bon exemple de com, en literatura, forma i fons es fonen: una premissa que escau dins l’àmbit temàtic de la peça reclama, per coherència interna, una mètrica determinada, no pas cap altra formalització. Com a conseqüència immediata d’aquests condicionants, la llengua no s’eleva, a El Cafè de la Marina, al grau de lirisme que assoleix en els monòlegs més lluïts.
La Llengua de Mussiú Bernat
Una varietat individual híbrida, en què es mescla la base catalana, la morfosintaxi dialectal rossellonesa i el lèxic francès. L’apel·latiu mussiú mateix es genera a partir de la pronúncia aproximada de monsieur, forma de tractament francesa.