Pintura romànica: art, simbolisme i espiritualitat a les esglésies medievals

Original de la petita església de Sant Climent de Taüll, traslladat i conservat al Museu d'Art de Catalunya, el Pantocràtor presideix l'absis i és una de les pintures romàniques més representatives. Manifesta totes les característiques de la plàstica romana amb l'objectiu de plasmar la imatge de la divinitat i, alhora, la identitat pròpia de l'època: una figura solemne, autoritària i distant en la seva actitud. Crist apareix com a jutge, emmarcat en una mandorla on hi ha les lletres alfa i omega (principi i final de les coses). L'actitud és habitual, hieràtica i didàctica. Al voltant de Crist apareixen els quatre tetramorfs amb els seus símbols subjectats per àngels. Completa l'espai un serafí i un querubí. A la part inferior hi ha la Mare de Déu i cinc apòstols, deixant constància de la jerarquització temàtica. Estilísticament, la pintura pretén impressionar, i per això és un exemple fefaent d'expressionisme pictòric medieval, destacant el tractament cromàtic (entorn de Crist blau i lluminós que tranquil·litza la unitat cromàtica i clou l'ontorn). Així mateix, són clars el traç del rostre i el tractament dels plecs, que ruboritzen la força i el vigor expressius. Els ulls són dos cercles negres i el nas dues línies paral·leles que divideixen el rostre; la barba i els cabells responen a una estona de simetria compositiva i a un esquematisme lineal. Els plecs del vestit formen una sort de traços paral·lels que marquen el ritme de línies gruixudes i contrastades, i els peus en "V". Tot això redueix la imatge a una concepció geomètrica de la figura, aconseguint una abstracció de la realitat, representada perquè la divinitat no és d'aquest món. La força expressiva, la rotunditat dels traços i l'impacte del color resumeixen el vigor i la qualitat de la pintura romànica.

Les esglésies romàniques són grans conjunts o esglésies abacials o monestirs i ermites que configuren un espai interior màgic capaç de satisfer tot el component simbòlic i espiritual d'aquesta era humana de l'Edat Mitjana. A més, per il·lustrar el contingut essencial dels sagrades escriptures d'una forma clara, contundent i expressiva, perquè sigui el llenguatge vehicle de transmissió, l'expressió plàstica és essencial en aquesta època i plasma als interiors de les esglésies, la pintura és la principal protagonista. En unir al seu valor simbòlic i narratiu l'efectisme del color, l'impacte accentuat pel complement dels llums blaus i indirectes contribueix a recrear l'ambient de misticisme sobrenatural que envolta el cristià del poble. Tanmateix, l'art prescindeix de la restitució del entorn a l'imitació del món quotidià, ple d'ensenyaments que connecten l'espectador amb la divinitat, que el portin cap a Déu i la distància respecte al temps del món real. Per això, en la pintura romànica prevaldrà el valor expressiu, narratiu i simbòlic sobretot. Específicament, les figures esingruixeixen en traços, s'apliquen colors plans i vigorosos que originen una intensa lluminositat pictòrica. No hi ha moviment real en les imatges, que estan todes d'un halo diví que les ieratitza. Se'n desentenen de la voluntat realista i de les relacions de proporcionalitat, es busca la grafia clara, es simplifiquen les imatges per sintetitzar i s'emfatitzen els símbols (posar + característiques: fresc al tremp, taula, gradació de tamanys per jerarquies).