Plaques Tectòniques: Moviment, Tipus i Límits | Geologia

Què és una Placa Tectònica?

Una placa tectònica és una de les parts mòbils que formen la capa més superficial de la Terra (la litosfera). Formen un mosaic com un trencaclosques i estan en moviment constant impulsades pels corrents de convecció del mantell superior. Les plaques suren per sobre de l'astenosfera, una capa més dúctil del mantell.

Tectònica de Plaques: Explicació i Història

La tectònica de plaques és la teoria científica que explica l'estructura de la litosfera terrestre. Postula que la litosfera està dividida en diverses plaques que es mouen sobre el mantell terrestre, descrivint-ne el seu moviment i interaccions. La litosfera es divideix en unes 12 plaques principals i diverses microplaques. És a la vora d'aquestes plaques on es concentra la major part de l'activitat sísmica, volcànica i tectònica del planeta.

Aquesta teoria es va consolidar durant les dècades de 1960 i 1970, tot i que ja al segle XIX s'havia observat l'existència de grans conques sedimentàries en el passat geològic, deformades posteriorment per originar serralades. Entre 1908 i 1912, Alfred Wegener va proposar la teoria de la deriva continental, suggerint que les masses continentals estaven en moviment i s'havien separat d'un supercontinent anomenat Pangea. La tectònica de plaques explica que aquests moviments es deuen, en gran part, a l'alliberament de la calor interna de la Terra, originada durant la seva formació.

Principals Plaques Tectòniques

Les plaques tectòniques més importants de l'escorça terrestre són:

• Africana
• Antàrtica
• Indoaustraliana
• Euroasiàtica
• Nord-americana
• Pacífica
• Sud-americana
• Placa de Nazca
• Placa Aràbiga
• Placa de Cocos
• Placa del Carib
• Placa de Filipines
• Placa de Juan de Fuca
• Placa de Scotia

Tipus de Plaques Tectòniques

Segons l'Estructura

• Plaques continentals o mixtes: Presenten tant litosfera continental (més gruixuda i menys densa) com litosfera oceànica (més prima i densa).
• Plaques oceàniques: Estan formades principalment per litosfera oceànica.

Les plaques es mouen a velocitats variables, generalment entre 1 cm/any i 10 cm/any. En aquest desplaçament, es produeixen col·lisions i fricció en els seus límits. Quan la deformació acumulada supera la resistència de la roca, aquesta es trenca bruscament.

A causa d'aquesta ruptura, es generen ones sísmiques que constitueixen els terratrèmols. La zona de ruptura s'anomena falla. El punt interior on s'origina la ruptura és l'hipocentre, i el punt directament sobre ell a la superfície terrestre és l'epicentre.

Components de la Litosfera

• Litosfera oceànica: Formada per l'escorça oceànica i la part més superficial i rígida del mantell superior.
• Litosfera continental: Formada per l'escorça continental i la part més superficial i rígida del mantell superior.

Contacte entre Plaques Tectòniques

Les plaques es mouen a causa dels corrents de convecció que es produeixen a l'astenosfera. Aquests corrents poden trencar i separar les plaques o fer-les xocar entre elles. En els límits entre plaques tenen lloc la major part dels fenòmens geològics interns de la Terra.

Tipus de Límits entre Plaques

Límits Divergents (Constructius)

Es produeix una separació de plaques. Això facilita el trencament dels continents i la formació d'oceans per l'ascens de material rocós fos (magma) des de l'interior. Si passa en una placa oceànica, es forma una dorsal oceànica; si passa en una placa continental, es forma una zona de rift (com el Rift d'Àfrica Oriental).

Límits Convergents (Destructius)

Es produeix una col·lisió entre plaques. El moviment d'aproximació pot donar lloc a:

• Zona de subducció: Una placa (generalment la més densa, sovint oceànica) s'enfonsa sota una altra. Si la litosfera oceànica subdueix sota la continental, es formen serralades volcàniques (com els Andes). Si dues plaques oceàniques convergeixen, la més antiga (més freda i densa) subdueix, formant fosses oceàniques i arcs d'illes volcàniques (com el Japó).
• Zona d'obducció (o col·lisió continental): Dues plaques continentals xoquen. Com que ambdues tenen baixa densitat, cap no subdueix fàcilment, resultant en un plegament i engruiximent de l'escorça que origina grans serralades (com l'Himàlaia).

Límits Transformants

Les plaques llisquen lateralment una respecte a l'altra, sense crear ni destruir litosfera. Això genera una forta fricció i intensa activitat sísmica, formant grans falles transformants (com la falla de San Andrés a Califòrnia).

Activitats Geològiques a les Vores de Placa

Les vores de placa són les regions de major activitat geològica interna del planeta. S'hi concentren:

• Vulcanisme: Molt actiu a les zones de subducció (on es fon la placa que subdueix) i a l'eix de les dorsals oceàniques (on ascendeix magma del mantell).
• Orogènesi: La formació de muntanyes (aixecament i plegament de roques) es produeix principalment per la convergència de plaques (subducció i col·lisió continental).
• Sismicitat: La majoria dels terratrèmols es concentren a les vores de placa (límits divergents, convergents i transformants) a causa de la fricció i ruptura de les roques. També existeixen terratrèmols intraplaca, menys freqüents, originats en fractures dins de les regions generalment estables de les plaques.