Plató: Biobibliografia, Teoria de les Idees i Mite de la Caverna
Biobibliografia de Plató
Plató va néixer a Atenes l'any 428 aC i va morir l'any 348 aC. El seu nom veritable era Aristocles, i "Plató" fou el sobrenom que li van posar degut a l'amplada de les seves espatlles. Era de família aristocràtica. Va rebre una de les millors educacions de l'època i es va formar a casa del seu padrastre, amic de Pèricles, i que va viure a l'època de màxim esplendor d'Atenes. Tenia dos parents (Crities i Càrmides) que forçaren l'Assemblea per tal que cedís la sobirania a un consell de trenta ciutadans. Aquests van prometre tornar la ciutat a la normalitat, però el seu comportament, eliminant els seus adversaris polítics i segrestant el poder de les institucions, va fer que se'ls anomenés els Trenta Tirans. Els demòcrates van tornar a Atenes i restauraren ràpidament la democràcia, encara que la democràcia atenenca havia perdut les seves forces i la confiança dels ciutadans en el govern i per això es començà a témer als innovadors intel·lectuals que proposaven la revisió de les tradicions. Amb la mort de Sòcrates, el gran mestre de Plató, Plató va fugir a Mègara amb d'altres socràtics. Part de la vida de Plató està marcada per tres viatges que va fer a Siracusa (polis siciliana) per donar a conèixer el seu model d'estat perfecte.
- 1r viatge: Arran d'unes intrigues va ser venut com a esclau, però un tal Anniceries de Cirenne va pagar el seu rescat alliberant-lo. Plató va tornar a Atenes i fundà una escola, l'Acadèmia, la primera universitat europea. La idea de Plató era formar homes d'Estat, que havien de perseguir el coneixement en si mateix i no l'art de convèncer, és a dir, la demagògia.
- 2n viatge: Reclamat per Dió per educar a Dionís II. Plató devia veure la seva segona oportunitat per portar a la pràctica les seves idees filosòfico-polítiques, però les desavinences entre Dió i Dionís el van obligar a marxar un altre cop.
- 3r viatge: Va tornar reclamat per Dionís II, però davant el nou fracàs del seu intent polític es retirà de la vida pública i es dedicà a l'activitat docent i literària a l'Acadèmia. Plató donava classes i escrivia llibres.
Les seves obres estaven pensades per divulgar la seva filosofia i mostrar el mètode socràtic. Es reprodueixen en forma de diàleg les discussions entre diferents interlocutors (diàlegs de Plató). La seva obra és un continu diàleg amb les mateixes qüestions des de dificultats o plantejaments diferents.
Períodes de l'Obra de Plató
Període socràtic: Són escrits de joventut que recullen l'intel·lectualisme socràtic en els que intenta defensar la memòria històrica de Sòcrates. El tema principal és la virtut i l'esquema és l'intent de definir una virtut en particular, tot i que no s'arriba mai a cap conclusió definitiva. Entre ells destaquen: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, La República (llibre I).
Període de transició: Plató inicia l'esbós de les seves idees i els problemes polítics són ara el tema. Comença a notar-se la influència pitagòrica pel que fa al problema de la preexistència i immortalitat de l'ànima. També planteja la seva teoria filosòfica principal, la teoria de les Idees. Els més importants són: Gorgies, Menó, Cràtil, …
Període de maduresa: Representa el gruix important del seu pensament on es descriu la seva teoria de les Idees, a partir de la qual reflexiona sobre tots els temes; és en aquests diàlegs on trobem els principals mites platònics que l'ajuden a fer entendre el seu pensament. Trobem així: El Convit, Fedó, La República (llibres II-X), Fedre.
Període de vellesa: Són diàlegs fonamentalment crítics amb les seves pròpies teories en els quals reflexiona sobre el seu pensament. L'estil és més ardu i profund i els temes polítics i cosmològics passen per davant dels metafísics. El més significatius són: Teetet, Parmènides, El Sofista, El Polític, Filebo, Timeu, Les Lleis, Cartes VII i VIII.
Pel seu origen aristocràtic i per influència d'alguns familiars es va sentir temptat de participar a l'activitat política. Però la situació històrica i sobretot la condemna del seu mestre el van fer desistir. Va intentar trobar i justificar teòricament el que havia de ser un model de govern ideal per a la polis. L’objectiu de Plató és la recerca d'un model polític idoni per a la seva polis, ja que pensa que només regnarà la pau i la tranquil·litat a la polis si el bé i la justícia són universals (sense dependre de les opinions humanes). Va pensar que calia formar governants que fossin savis, és a dir, que tinguessin molt clar quin és el veritable coneixement, per exemple la Justícia, i on es troba. L'únic coneixement que dona aquesta saviesa és el coneixement de la veritat immutable, absoluta, universal, i aquesta no deriva de l'opinió, que és sempre canviant i relativa, com pretenien mostrar els sofistes. Les anomenarà Idees.
Teoria de les Idees
La realitat són idees (teoria de les Idees): Els filòsofs anteriors a Plató consideraren dues maneres d’accedir a la realitat: o bé a través d’allò que percebem amb els sentits i que se'ns mostra canviant (Heràclit) o bé a través d’allò que pensem i que és immutable (Parmènides). Plató recull totes dues i anomena de forma diferent la realitat coneguda: a allò que percebem ho anomena “cosa” i a allò que pensem, “idea”.
Com percebem les coses i com copsem les idees? Amb la doxa (opinió), el coneixement sensible que tenim de les coses a partir dels sentits, podem percebre les coses però per saber què són hem de recórrer a l'episteme (veritat), el coneixement racional que tenim de les idees a partir de la raó (per exemple, podem percebre un animal qualsevol, però per saber què és un animal hem de saber a què s'anomena animal, és a dir, hem de tenir la idea d’animal). Allò percebut a través dels sentits no és sempre igual sinó que és relatiu al moment i les condicions de la percepció. En canvi, allò copsat per la raó es manté sempre immutable. A aquestes entitats immutables que serveixen per poder conèixer les coses, Plató les anomenà Idees.
Per a Plató les Idees són una realitat que existeix per si mateixa fora de la ment, i són, per tant, objectives, úniques (tot i que s'apliquen a moltes coses), absolutes (perquè són independents de les coses), immutables (perquè no varien mai) i eternes (perquè existeixen sempre). Plató dóna a les idees pràcticament les mateixes característiques que Parmènides donava a l'Ésser. I és que si volem tenir un coneixement vertader (episteme), aquest ha de tenir aquestes característiques.
Plató diu que el que hi ha a la nostra ment és el coneixement de les Idees però no aquestes. Les coses que percebem pels sentits "habiten" en el món sensible i les Idees "habiten" en el món intel·ligible (ja que només podem accedir-hi per mitjà de l'intel·lecte). Afirmar que les Idees tenen un estatus diferent i independent dels éssers humans i és per això que es mantenen pures. El que està fent Plató és presentar la realitat de dues maneres: des de les coses i des de les Idees, com a món sensible i com a món intel·ligible. Però no només això, sinó que, descrivint el primer com a canviant i relatiu (com feia Heràclit) i el segon com a immutable i absolut (com feia Parmènides), el que està fent és donar més importància a les Idees que a les coses. Per tant, el món dels objectes, de les coses, no és el vertader món sinó una imatge de la vertadera realitat, formada per les Idees que són la causa de l'existència de les coses.
Participació i Imitació de les Idees
Les coses imiten a les idees (teories de la participació i de la imitació): Tot i que el món de les Idees és plural (perquè conté moltes Idees) a l'igual que el món sensible (que conté moltes coses), hi ha una diferència clara i és que en el primer existeix unificació en tant que només hi ha una Idea per a cada espècie de coses. Plató respon amb dues teories que proposa i intercala alternativament; són la teoria de la participació (méthexis) segons la qual les coses es relacionen amb les Idees en tant que les coses participen d'aquelles, són una part d'elles però les idees amb les coses no i la teoria de la imitació (mimesis) segons la qual el que fan les coses és imitar les Idees i per això s'hi assemblen, malgrat no arriben mai a ser igual que elles, perquè en el món sensible, en estar tot sotmès al canvi, no es pot assolir la perfecció.
És a dir, Plató accepta una certa comunicació entre les Idees pel fet que el món intel·ligible es troba ordenat, de forma que hi ha Idees "menors" que participen d'Idees "majors", per exemple, la Idea de Mamífer participa de la Idea d'Animal i aquesta de la d'Ésser viu, etc... Al final de la cadena trobaríem la Idea suprema, la Idea de Bé, (més verdadera i s’enten que es tracta del bé comú per sobre l’individu) de la qual participen totes les Idees. Les Idees són, doncs, els models a partir dels quals existeix el món de les coses, el món que percebem, que no és res més que una imatge imperfecta de la vertadera realitat. Amb aquesta teoria Plató està rebutjant la concepció atomista segons la qual l'ordre de l'univers és deu a l'atzar.
El Mite de la Caverna
El mite de la caverna: explica la diferència entre els dos móns, els diferents nivells de coneixement i les dificultats de comprensió de la seva teoria. El mite ens descriu una caverna il·luminada per la llum d'un foc; entre el foc i el fons de la caverna hi ha un mur, darrera el qual unes persones parlen i caminen tot portant a sobre d'elles estàtues de persones, animals i d'altres objectes. El mur tapa les persones però no les estàtues que porten i són aquestes estàtues les que queden projectades a la paret del fons de la caverna, en un efecte semblant al que es produeix en un espectacle d'ombres xineses. Descriu també uns éssers humans, lligats de cames i peus des de sempre, a l'altra banda del mur; la seva situació els obliga a veure només l'interior de la caverna, de manera que, per a ells, la realitat són les ombres dels objectes projectades a la paret i els sons deformats que els arriben.
Plató explica que si agaféssim un d'aquests homes i, deslliurat, el portéssim al costat del foc, primer no podria obrir els ulls, després no acceptaria com a reals els objectes que estava veient, però al final, un cop acostumat a la nova situació, reconeixeria com a vertaderes realitats els objectes (les estàtues) dels quals abans només veia les ombres. I si se'l portés fora de la cova reconeixeria, els objectes naturals clars i il·luminats per l'única font de vida: el Sol. Encara més, si després d'això se'l conduís de nou a l'interior de la cova i expliqués als seus companys presoners que el que consideraven real no són més que meres ombres de la realitat, aquests el prendrien per boig i el matarien si intentés deslliurar-los per mostrar-los-hi, no fos cas que ells també es tornessin bojos.
No és difícil veure metafòricament en el mite la descripció dels dos móns platònics: el món de les coses estaria representat per les ombres que es veuen a la paret i, per l'altra, per les estàtues que serien les coses sensibles i concretes; el món de les Idees seria el món dels objectes clars i il·luminats pel Sol, que representen les realitats intel·ligibles, les Idees, de les quals la que més destaca i nodreix les altres és el Bé (el Sol).
El Símil de la Línia
El símil de la línia: mite que explica els diferents graus de coneixement. Aquí torna a recollir la divisió de Parmènides entre el coneixement que ens proporcionen els sentits (doxa o opinió) i el que ens proporciona la raó (episteme o veritat). En el diàleg, Sòcrates convida el seu interlocutor Glaucó a imaginar una línia dividida en quatres parts desiguals.
Segons Plató, el desenvolupament de la ment humana passa en el seu recorregut des de la ignorància fins el coneixement per dos moments: el de la doxa i el de l'episteme. Trobem una diferència epistemològica, sabem més en el cas de l'episteme perquè la bellesa no pot ser només una cosa bella, i d'una altra, una diferència ontològica, allò que es coneix per opinió és molt menys real, perquè si no existís la Idea de Bellesa no podrien tampoc existir coses belles. Plató ens assenyala dos tipus de doxa i dos tipus d’episteme.
- El primer segment de la línia (la eikasia o sensació) correspon a aquell tipus de coneixement que es basa exclusivament en la percepció sensible.
- Segon segment (la pistis o creença), coneixement que depèn de l’experiència.
- En la dianoia o raonament discursiu ens veuríem impulsats a buscar conclusions a partir de les hipòtesis que tenim, fent us de les matemàtiques, per arribar a formular una teoria.
- En l'últim esglaó, la noesis o intuïció ciència que te per objecte les idees i els models de coses. Aquest últim és el saber absolut, el coneixement directe de les Idees on no hi arriba tothom.
El símil de la línia es relaciona directament amb el mite de la caverna perquè a part del graus o tipus de coneixement, Plató parla dels diferents graus d'ésser que hi ha, establint així un paral·lelisme entre les seves concepcions ontològica (hi ha diferents formes d'éssers) i epistemològica (hi ha diferents formes de conèixer).