Plató: Vida, Obra i Teoria de les Idees

Plató: Obres i Períodes

Plató impartia classes i escrivia llibres per divulgar la filosofia i mostrar el mètode socràtic. Per això, apareixen els diàlegs de Plató. Els seus escrits es divideixen en quatre períodes:

1. Període socràtic: Escrits de joventut que recullen l'intel·lecte socràtic i intenten defensar la memòria històrica de Sòcrates. Tracten sobre la virtut i intenten definir una virtut particular, però no arriben a una conclusió definitiva. Exemples: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores.
2. Període de transició: Plató inicia la teoria de les idees i aborda problemes del seu temps. Comença a notar-se la influència pitagòrica, com el problema de la preexistència i la immortalitat de l'ànima. Exemples: Gòrgies, Menó.
3. Període de maduresa: Gir important del pensament on descriu la teoria de les idees, a partir de la qual reflexiona sobre tots els temes principals dels mites platònics. Exemples: El convit i El Fedó.
4. Període de vellesa: Diàlegs fonamentalment crítics amb les seves pròpies teories, en els quals reflexiona sobre el seu pensament. L'estil és ardu i profund, i els temes polítics i cosmològics passen davant dels metafísics.

Temes de la Filosofia Platònica

Els diàlegs són tractats sistemàtics. Plató no ens va deixar grans tractats, sinó que recopilen tota una galeria de parts del seu temps. L'obra de Plató inclou discursos de dos interlocutors i la suma de contradiccions. És moderna perquè encara ens plantegem moltes de les preguntes que apareixen als diàlegs. Els diàlegs reflecteixen discussions de l'acadèmia, i també inclouen mites inventats o modificats per exposar els seus pensaments.

Teoria de les Idees

La teoria de les idees té tres intencions:

1. Intenció ètica: Fundamentar la virtut en el saber intel·lectualisme socràtic. És necessari saber què és la justícia. Plató reclama l'existència eterna i immutable de la justícia (primer tema dels diàlegs).
2. Intenció política: Els governants són filòsofs que ens guien per ideals transcendents i absoluts: les idees.
3. Intenció científica: Els objectes són permanents i estables, i la ciència diu que existeixen per les idees. Això explica la problemàtica de Plató (Aristòtil deia que tot està en un flux en canvi continu i no és possible la ciència sobre els objectes).

Formulació de la Teoria de les Idees

La primera formulació de la teoria apareix a Fedó, Fedre i República, període d'orientació coneguda i maduresa. Hi ha coses bones, justes o belles. Plató diu que existeixen el bé, la justícia i la bellesa. Les idees no són només conceptes o representacions mentals, sinó una realitat que existeix amb independència. Cada idea és única, eterna, immutable, inalterable i només copsable per la intel·ligència (posseeix els atributs de la permanència). Les idees són les causes de les coses i el fonament dels judicis que formulem sobre elles (una cosa és bella per la bellesa).

Duplicació del Món

Plató divideix la realitat en dos mons:

1. Món intel·ligible: El món real de les idees.
2. Món sensible: El món de les coses.

La relació entre els dos mons és descrita per Plató amb el terme de participació o imitació. A República, aquesta relació s'expressa a través del mite de la caverna. S'afirma la idea del bé per sobre de totes. Més tard, les idees de Plató es faran pluralistes (dos mons amb pluralitat d'idees i coses), la qual cosa suposa una certa unificació de la realitat (una idea per cada cosa). Això planteja el problema de la unitat i la multiplicitat. Plató admet idees de valors (bé, bellesa, etc.) i objectes matemàtics (quadrat, triangle), però dubta sobre les idees de coses sensibles (foc, terra).

Cosmologia: El Timeu

Distinció dels dos Mons

Timeu és una narració versemblant, amb una part objectiva i suposicions que són expressions mítiques on s'utilitzen termes pitagòrics. La teoria de les idees és explicativa. Timeu comença la part de cosmologia afirmant la distinció dels dos mons: l'ésser etern que no neix mai i només és copsable per la intel·ligència (idees), i l'ésser que neix i no existeix mai (món sensible).

El Cosmos

El cosmos, el món de les coses, va néixer, és visible i tangible (cos). El seu naixement es deu a:

1. Un artífex: El Demiürg (causa activa i intel·ligent).
2. Un model etern: El món de les idees.
3. Una massa immaterial: Mòbil, caòtica i preexistent.
4. Un espai buit: També preexistent.

Explicació Teleològica

El Demiürg va ordenar la matèria en l'espai d'acord amb el model etern, volent que tot fos bo i que, conseqüentment, el món fos el millor i el més bell possible. La finalitat és que el món sigui d'aquesta manera i no d'una altra, en contraposició a les explicacions mecanicistes dels presocràtics. El Demiürg crea el cosmos com un ésser viu diví que neix com un vivent visible i tanca tots els vivents visibles.

Característiques del Cosmos

El cosmos és un ésser viu que posseeix una ànima (el Demiürg) que ho mou tot i potser s'identifica amb el cel. El cosmos té la figura perfecta esfèrica, amb la Terra al centre, en harmonia i proporcions numèriques.

Interpretació dels Quatre Elements

Plató interpreta els quatre elements de la següent manera:

• Tetraedre: Foc
• Cub o hexaedre: Terra
• Octaedre: Aire
• Icosaedre: Aigua

Tots quatre estan agafats pel dodecaedre, que representa l'univers.

Trets Principals de la Cosmologia Platònica

1. Optimisme platònic innegable: El món és el més bell i el millor món possible.
2. Concepció teleològica del cosmos: Plató diu que la finalitat és la causa principal de recórrer a tot.
3. Substitució dels déus olímpics pels astres: Divinització del cosmos.
4. Esforç per la matematització de les coses: Una estructura matemàtica, un cos físic, és igual a un cos geomètric.