Poesia Catalana Actual i el Teatre de Manuel de Pedrolo
Característiques bàsiques de la poesia actual
La poesia catalana actual comença en l’últim terç del segle XX, quan apareixen importants canvis politicosocials a l’estat espanyol: la transició del franquisme a la democràcia i l’estat de les autonomies. La desaparició d’autors consagrats dona pas a la nova promoció de poetes que, tot i publicar una poesia personal, presenten trets comuns.
Als anys vuitanta i noranta, els poetes abandonen la idea d’actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social i elaboren un discurs basat en les vivències personals que tendeix a l’autobiografia i a la intimitat. Aprofiten totes les innovacions tècniques: empren formes tradicionals al costat del vers lliure. Al capdavall, preval l’obra ben feta.
En l’actualitat, existeixen grups generacionals com els autodenominats "Imparables" (amb Hèctor Bofill, Sebastià Alzamora, Isidre Martínez Marzo i Manuel Forcano, entre d’altres). Alhora, sota el mestratge d’Enric Casasses, s’ha popularitzat una poesia amb una gran consciència d’oralitat, representada per escriptors com ara Josep Pedrals.
L'obra teatral de Manuel de Pedrolo
L’obra de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. El seu teatre trencador contribuí a la renovació teatral de postguerra. En les seves obres es presenten situacions aparentment irreals, absurdes, amb personatges estranys que no corresponen al comportament normal de la societat, però que serveixen per a reflexionar sobre l’existència humana en clau simbòlica (existencialisme).
La mort, els problemes de comunicació i el sentit de l’existència són temes fonamentals en obres com ara Cruma (1957) i Homes i no (1957), on també s’hi afegeix el tema de la llibertat; ambdues foren representades per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Les seves obres tenen uns trets comuns:
- Espais tancats i simbòlics.
- Comportaments quotidians però sense servituds descriptives ni anècdotes ambientals.
- Atmosfera d’angoixa.
- Diàlegs sense referències que permeten localitzar-ne l’acció.
- Referències críptiques a la realitat sociopolítica per tal de burlar la censura franquista.
Més que no el qualificatiu de teatre de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seva obra el de teatre de l’abstracte i el seu objectiu fou arribar al públic.