La Poesia Catalana dels 70 als 90: Simbolisme i Experimentalisme
La Poesia Catalana Post-Realista (1970-1990)
L'Impuls dels Anys Setanta i l'Experimentalisme
Al començament de la dècada, al marge de l'obra de J. V. Foix, es publicaren llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme. Destaquen:
- Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer.
- Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.
La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà els plantejaments estètics del moment.
Els Nous Paràmetres del Codi Textual
La poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme. Aquesta nova orientació es basava en diversos punts:
- Nous paràmetres del codi textual: La pretensió del poeta, d'acord amb la història de la poesia del segle XX (el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.), conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
- Pràctica rebel: Introduïa el lector dins el text o del discurs, connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX.
- Nous valors de la paraula poètica: La paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
- La poesia, eina d'investigació: La poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees.
- Nous arguments: Els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
El Canvi d'Orientació en la Poesia Valenciana
L'any 1973, la poesia valenciana s'allunyà del realisme precedent, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala).
Referents i Temes Clau
Els nous referents foren:
- Joan Navarro (1973: Ganivets a trene de por).
- Salvador Jàfer (1974: L'esmorteïda estela de la platja).
Aquest moviment donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
L'antologia d'Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d'orientació.
La Consolidació dels Paràmetres (Anys 80)
Durant els anys 80, la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat 'des del jo', a través de la suma de vivències personals. Conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals.
Definitivament, s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX:
- Foix
- Brossa
- Ferrater
- Carner
- Espriu
- Estellés
- Pere Quart
La Tendència a la Intimitat i l'Escepticisme (Anys 90)
Als anys 90, els poetes abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Tendiren a l'autobiografia i a la intimitat, i sovint manifestaren un acusat escepticisme.
S'observà una tendència al recolliment del discurs, amb la pretensió de l'obra ben feta, resultant en poemes:
- Més breus i emfàtics.
- Més íntims.
- Més al·lusius i menys rotunds.