La poesia catalana de postguerra: línies, autors i temes clau

Les Tres Línies Bàsiques de la Poesia de Postguerra

La poesia de postguerra segueix tres línies bàsiques:

1. 1. Poesia Simbolista i Postsimbolista

   La continuació de la poesia simbolista o postsimbolista de preguerra. En aquesta poesia s’hi detecta un deix d’angoixa i de malestar que deriva cap a una poesia marcada per l’existencialisme. Per al simbolisme, la poesia és instrument de revelació del pensament, i que els símbols no remeten al sentit concret dels mots, sinó a les seves connotacions. El simbolisme va evolucionar cap a la “poesia pura”, en un procés cap a l’expressió nua dels conceptes. El resultat va ser una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un gran grau d’abstracció. De 1940 a 1950, aparegueren dues obres clau en la literatura catalana: Nabí (1941, Buenos Aires) de Josep Carner i Elegies de Bierville (1943), de Carles Riba. Ambdues obres expressen la dura realitat que afrontaren tots dos autors (com tants d’altres) després de la desfeta de la guerra. També conrea la poesia simbolista Salvador Espriu. Entre els autors més joves d’aquesta tendència tenim Joan Vinyoli, que fa una poesia que neix de l’experiència diària i quotidiana.

2. 2. Poesia d'Avantguarda i Surrealisme

   La poesia que continua la línia d’avantguarda, sobretot del surrealisme. Es tracta d’una poesia rupturista amb les concepcions literàries i amb el llenguatge tradicional. Un dels representants d’aquesta poesia és Josep Palau i Fabre.

3. 3. Poesia Realista i de Denúncia Social

   La poesia que segueix les línies del realisme. És una poesia de denúncia social o protesta social. El llenguatge és senzill i planer, tot defugint la retòrica i cercant una comunicació directa i immediata amb el lector (Estellés, Miquel Martí i Pol). Aquesta línia de poesia connectarà després, amb tots els textos dels cantautors de la Nova Cançó (Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Pi de la Serra...). La poesia realista o neorealista sorgeix per dos motius: pel context politicosocial de la postguerra i per la necessitat de renovació estètica que té sempre la literatura. El 1960, el crític Josep M. Castellet, fa una crida perquè els intel·lectuals seguissin l’estètica del realisme històric i abandonessin els temes i les formes de postguerra. El nou moviment, influït pel marxisme, propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i una postura crítica i de denúncia social.

Vicent Andrés Estellés: Obra, Temes i Estil

Entre els representants d’aquesta poesia tenim Vicent Andrés Estellés que començà a publicar els anys 50: Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956). Estellés recorre un camí que comprèn una reflexió profunda sobre la mort, l’estat miserable de la postguerra, la queixa política o la monotonia de la vida quotidiana. Bona part de l’obra d’Estellés és una crònica dels moments històrics que li toca viure, és una poesia política o d’intencions èpiques, com es veu en Llibre de meravelles (1971), sobretot en el poema «Assumiràs la veu d’un poble» i en l’obra inacabada Mural del País Valencià.

Temes Centrals i Evolució Poètica d'Estellés

L’amor i el sexe són temes centrals en la seva obra poètica. Són obres amb una vessant lúdica i divertida, i fins i tot consolatòria. En general és una poesia que evoca el marc de la vida quotidiana, amb els esdeveniments de cada dia que afecten el poeta com en Horacianes (1974) o L’amant de tota la vida (1966). La reflexió existencial, l’efecte dolorós de la mort o les circumstàncies que marquen la condició humana, apareix en L’hotel París (1973), Hamburg (1974) i Pedres de foc (1980). També apareix en Estellés la recerca imaginativa i el to festiu, pròxima, de vegades, a la cançó tradicional o a la paròdia d’aquesta, sempre plena d’afectivitat, d’humor i de tendresa. Vicent Andrés Estellés és un poeta poc acadèmic i, alhora, cultista (p. ex. hi ha referències als clàssics llatins). Té preferència per les petites circumstàncies de la vida i de la quotidianitat, tot i que ens presenta una visió negativa d’aquesta. Poetitza elements de la cultura del moment com el cinema, la música, el futbol... A més a més, la seva producció està impregnada de tendresa i ironia.

Salvador Espriu: Simbolisme, Mites i Compromís

Obra Inicial i Simbolisme Dens d'Espriu

També hi ha Salvador Espriu. La seva primera obra en poesia és de 1946, Cementiri de Sinera, és una obra on evoca els seus morts. Sinera és per a l’autor el símbol de la seva pàtria. Altres obres, com Les hores i Mrs Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955), estan marcades per un simbolisme molt dens i per experiències místiques. La poesia d’Espriu és essencialment simbòlica. De vegades els símbols són fàcils d’entendre, però d’altres són molt difícils perquè procedeixen de la vasta cultura de l’autor amb influències de la cultura jueva i egípcia. Imatges com la del «laberint» o la del «caminant contra el mur», expressen la seva visió d’un món absurd, viscut per un individu com un camí de solitud i de dolor.

"La Pell de Brau" i la Reflexió Moral

Amb La pell de brau (1960), l’autor assoleix una poesia més referencial i directa. Aquest poemari s’inscriu en el realisme i és una reflexió moral sobre el drama d’Espanya (Sepharad), i fa una exhortació a la rebel·lia per tal d’aconseguir una convivència pacífica, respectuosa i lliure en l’Estat Espanyol.

Característiques Clau de la Poesia d'Espriu

Les característiques de la poesia d’Espriu són:

1. És una poesia de símbols, però sense donar massa importància a la musicalitat o a l’harmonia, com en la poesia pura.
2. Hi ha presència de mites (narració on els personatges i situacions dels quals són símbols universals i eterns de realitats o situacions transcendents, filosòfiques o metafísiques, com Edip): Sepharad (l’Espanya perduda dels sefardites, símbol de l’Espanya de postguerra), Sinera (la seva pàtria, Catalunya), el laberint (la vida).
3. El tema central és la reflexió sobre la mort i el més enllà amb molta ironia.
4. Preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra.