A poesia das vangardas galegas: movementos, autores i obras

A poesia de les vangardes

Les vangardes són un conjunt de moviments artístics sorgits a principis del segle XX a Occident, caracteritzats pel seu caràcter transgressor i la recerca de la ruptura amb el passat. Originàriament són pictòrics, però aviat les altres arts n'adopten els principis. Només tenen en comú la reacció estètica contra l'establert, però les propostes són molt diferents. Busquen la renovació dels llenguatges d'expressió i ho combinen amb una actitud de provocació.
Les vangardes literàries presenten alguns trets en comú: la puresa i autonomia del discurs poètic, l'antitradicionalisme, l'experimentalisme (noves realitats), la deshumanització (s'eludeixen les referències a l'ésser humà), l'antisentimentalisme (es prohibeixen els elements del romanticisme com la natura o el sentiment), la recerca de l'art pur (l'artista no imita, crea), l'ús poètic del quotidià, l'afirmació personal de l'artista, la llibertat creativa total i la renovació i innovació del llenguatge (ruptura de l'ordre sintàctic i lògic amb metàfores estranyes).

CORRENTS: futurisme, cubisme, dadaisme, surrealisme, creacionisme, imaginisme, ultraisme i expressionisme.

LA VANGUARDA GALEGA
Els poetes gallecs ja coneixien els diferents ismes i aconsegueixen aportar aspectes originals; però, i encara que pugui semblar contradictori, en general es mantingueren en una línia pròxima a la tradició literària gallega.

Les tendències del vanguardisme gallec són: hilozoisme, neotrobadorisme, creacionisme i altres ismes (cubisme, futurisme...). Tanmateix, van ser l'hilozoisme i el trobadorisme les línies poètiques que més adeptes van tenir entre els poetes dels anys 20-30. Les revistes van ser els principals mitjans de difusió d'aquesta renovació poètica, i els autors més representatius van ser: Euxenio Montes, Manuel Luís Acuña, Manuel Antonio, Luís Pimentel, Amado Carballo, Bouza Brey, Xulio Sigüenza, Blanco Amor i Álvaro Cunqueiro. La generació de les vangardes també es coneix com a novecentistes (en néixer tots cap al 1900).

La singularitat de la vangarda gallega pot explicar-se per una sèrie de circumstàncies: l'ideologia nacionalista present en l'època, l'impacte que va suposar el coneixement dels cancioners medievals, la influència del saudosisme portuguès. És a dir, encara que hi va haver renovació, no es va rebutjar la tradició, sinó que es va actualitzar. L'exemple més clar és el neotrobadorisme (Cunqueiro, Bouza Brey) i la humanització del paisatge de l'hilozoisme (Amado Carballo).

Les tendències són la vangarda pura: surrealisme, cubisme, creacionisme... i la vangarda arrelada en la tradició: hilozoisme, neotrobadorisme, simbolisme i esteticisme.

ELS MOVIMENTS VANGUARDISTES A GALÍCIA

- Creacionisme: els creacionistes consideren que l'art no ha d'imitar ni explicar la realitat: ha de ser la "Creació" d'una realitat autònoma. El poeta ha de ser com un déu que crea el seu propi món. Destaca: Manuel Antonio Pérez Sánchez (Rianxo 1900 – 1930) De catro a catro.

- Surrealisme: el millor representant és Álvaro Cunqueiro (1911 – 1981) amb Mar ao norde i Poemas do si e non, de tema amorós.

Imaginisme: força de les sensacions reflectida a través de les imatges poètiques. Els poetes humanitzen el paisatge i el presenten amb gran plasticitat d'imatges sinestèsiques. A més, empren formes rítmiques senzilles i populars. Destaquen sobretot Luis Amado Carballo amb Proel i O galo (pòstum), Xulio Sigüenza, Euxenio Montes i Florencio Delgado Gurriarán.

- Neotrobadorisme: formulació d'estils i temes de la tradició, afegint imatges de la poesia moderna. Recreen l'estètica de les cantigues d'amic, d'amor i d'escarni. Hi ha presència de paral·lelisme, refrany i algunes evocacions medievals en el vocabulari, que solen redundar en l'exotisme del poema. Destaquen: Fermín Bouza Brey amb Nao Senlleira (amb què s'inicia la corrent), Álvaro Cunqueiro (màxim representant) i Xosé Mª Álvarez Blázquez amb Cancioneiro de Monfero, que va imitar tan bé la tècnica medieval que va fer-lo passar per un cancioner medieval autèntic.

- Neovirgilianisme: visió poètica del paisatge de la qual s'intenta captar els seus mínims matisos fugissers: les hores, la llum, les flors, la rosada. S'admira la natura, que s'ofereix al carrer, quasi sempre privada de la presència humana. Destaca com a inici l'obra de Noriega Varela, continuada per Xosé Mª Díaz Castro.

LES REVISTES VANGUARDISTES

La majoria eren bilingües i admetien col·laboracions estrangeres. Les col·laboracions pictòriques eren habituals: la revista Alfar, la revista Ronsel, la revista Resol, la revista Cristal.

MANUEL ANTONIO

Màxim representant de les vangardes. El seu bateig vanguardista és la difusió el 1922 del polèmic manifest Máis alá, amb la col·laboració del dibuixant Álvaro Cebreiro. És un manifest estètic i polític alhora. Es distingeixen tres etapes:

1a o de formació: es tracta d'una poesia en què es combinen elements tradicionals (patriotisme, presència de rima...), modernistes (to melancòlic, ritme...) i vanguardistes (imatges suggeridores, innovació en la disposició gràfica, en la puntuació...). Els temes són variats: la nit, el mar, la mort, les tenebres, el fatalisme...

2a etapa: constituïda pel llibre De catro a catro, representa el cim de la seva veu poètica i, a més, esdevé el llibre més significatiu del vanguardisme gallec i més concretament del creacionisme. 3a etapa: representada per l'obra Viladomar (1928), suposa cert retrocés respecte a les cotes assolides en l'etapa anterior, ja que recupera el to i la forma poètica tradicionals, característics dels llibres de la primera etapa. El jo líric, ja en terra, es mostra nostàlgic i enyorat de la infància, del passat.

DE CATRO A CATRO (1928).

Les seves fonts literàries són al cubisme i al creacionisme. El llibre mostra unitat temàtica: una travessia marítima del subjecte poètic des que el vaixell surt del port fins que retorna. La presència del mar és fonamental, però és un oceà vist des de dins, desamarrat de la terra, acompanyat per estrelles, per la lluna, pel sol, pels mariners... Els poemes representen una autèntica viatge iniciàtic per al subjecte líric, que va de la il·lusió inicial de la partida a la nostàlgia, passant per les experiències quotidianes d'una aventura marítima: la solitud, la monotonia, una arribada, la vivència interna del temps, el silenci, la vida, la mort... El jo líric que apareix al final del poemari és un ésser absolutament transformat.