La poesia de Josep Carner i M. Antònia Salvà

Josep Carner fou un dels autors més destacats del noucentisme català que nasquè l’any 1884. Escriptor molt precoç, Carner es féu conèixer molt aviat entre els cercles intel·lectuals per les seves capacitats creatives extraordinàries. Malgrat ser el poeta per excel·lència del noucentisme, l’any 1921 va marcar de Catalunya com a cònsol i després va haver de romandre a l’exili, primer a Mèxic i després a Bèlgica. Josep Carner morí l’any 1970.

A un auró és un dels poemes més importants que escrigué l’autor català i que forma part del seu recull poètic Arbres, escrit a Bèlgica, on s’exilià, tal i com he indicat prèviament, amb la seva segona dona. El tema tractat al llarg de tot el poema és el sentit de la vida i de la pròpia obra i, aquest tema es va desenvolupant a través de diferents parts.

La primera d’aquestes parts la trobem a la primera estrofa, ja que el autor al llarg d’aquesta estrofa inicial ens parla en present de la visió de l’auró, és a dir, el presenta al lector. Seguidament, la segona part del poema està constituïda per la segona i tercera estrofes. En aquest cas, al llarg d’aquestes obres, l’autor ens parla en passat per tal d’explicar tot allò que ha anat observant i ha anat canviant en l’auró. La tercera part del poema la formen la quarta i cinquena estrofa, on l’autor torna al present per tal de parlar dels ocells que s’hi arreceren. Finalment, l’última part del poema està formada per les tres últimes estrofes. En aquestes darreres estrofes, es canvia el punt de vista i ara es el poeta el que es veu a ell mateix a través de l’auró (estrofa 6) i d’allò que l’arbre l’ha anat dient (estrofa 7). A l’estrofa vuitena, l’autor fa referència a la seva posteritat.

Cal destacar també que, al llarg de tot el poema, l’autor realitza una descripció del pas del temps a través dels dies i de les estacions de l’any. A la segona estrofa, l’autor fa referència a la pèrdua de les fulles de l’auró amb la arribada de la tardor. Seguidament, a la tercera estrofa, l’autor en fa referència a la renaixença de les fulles de l’arbre amb la arribada de la primavera. Finalment, a la penúltima estrofa, l’autor fa referència al fred hivern.

En relació a la mètrica i a la rima, cal destacar que es tracta d’un poema constituït per 8 quartets amb tres versos decasíl·labs (els tres primers de cada estrofa) i un vers hexasíl·lab, que es correspon amb el darrer vers de cada estrofa. En relació a la rima, cal destacar que rimen els versos parells en consonant i en masculí.

Josep Carner treballà molt el seu poema i, fruit d’aquest treball trobem una gran varietat de figures retòriques. Al llarg de tot el poema, l’autor utilitza la figura retòrica de la personificació per tal d’atribuir a l’auró qualitats de l’ésser humà. L’ús d’aquesta figura retòrica es veu reflectit a les estrofes 6 i 7, al llarg de les quals l’autor recrea les paraules que l’auró per tal d’emfatitzar el seu discurs. D’altra banda, a la primera estrofa hi trobem una comparació al darrer vers. Mitjançant l’ús d’aquesta figura retòrica, l’autor emfatitza el seu discurs. Seguidament, al segon vers de la segona estrofa hi trobem una sinestèsia, ja que l’autor atribueix barreja sensacions procedents de diferents sentits. A la segona i tercera estrofa n’hi trobem una anàfora, ja que l’autor comença els primers versos de totes dues estrofes amb les mateixes paraules per tal de remarcar el seu discurs. Finalment, a la darrera estrofa hi trobem un apòstrofe, ja que l’autor es dirigeix a l’auró per tal d’expressar la seva posteritat.

M. Antònia Salvà nasqué l’any 1869 a Palma de Mallorca i es considerada una de les poetes femenines més importants de l’Escola Mallorquina, a la qual va pertànyer juntament amb Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Quan era petita va morir la seva mare i, es per això que, qui es va fer càrrec de la seva educació fou el seu pare, un home molt culte i a qui li agradava molt llegir que va ser qui va transmetre a Salvà aquesta passió. Es per això que ella va acabar esdevenint una dona que no seguia els cànons del seu temps. Fou una dona de gran vitalitat que va col·laborar en múltiples publicacions i esdeveniments culturals i, avui dia és considerada la pionera de la poesia catalana moderna escrit per dones. Es relacionà amb diversos escriptors de les Illes i del Principat, entre els qual destaca la figura de Josep Carner, amb qui va mantenir una bona amistat. M. Antònia Salvà morí l’any 1958.

“Talaiots” és un dels seus poemes més destacats i es troba inclòs dins del seu llibre Lluneta del pagès, que fou publicat l’any 1952. Es tracta d’un poema que fa referència a la bellesa d’unes runes antigues que amaguen molta història. Al llarg de tot el poema l’autora fa referència a la història d’aquests talaiots que s’està perdent. El tema tractat al llarg de tot el poema es divideix en diverses parts.

Inicialment, a les tres primeres estrofes, el paisatge és esquerp però també és dur i resistent a la vegada. Seguidament, a la quarta estrofa els talaiots són descrits com a estructures decrèpites, ruïnoses, seques. A la cinquena estrofa hi apareix una pregunta retòrica, figura que l’autora utilitza per remarcar que es conscient que ningú mai podrà resoldre el seu dubte. Cal remarcar el fet que aquesta pregunta es pot relacionar amb el tòpic del tempus fugit o, fins i tot, amb el tòpic literari de l’ubi sunt, ja que al llarg de tota aquesta estrofa l’autora es pregunta per la història que s’ha fos. Finalment, a les dues últimes estrofes apareix un corb. Apareix un corb negre que normalment acostuma a simbolitzar la mort i la destrucció.

En relació a la mètrica i a la rima, es tracta d’un poema format per set quartetes de versos octosíl·labs que rimen seguint en consonant seguint el següent esquema mètric: abba, cddc, effe... Es per això que la rima és creuada i, cal remarcar que es van alternant els mots masculins i femenins.

M. Antònia Salvà treballà molt el seu poema i, fruit d’aquest treball trobem una gran quantitat de figures retòriques. D’una banda, al tercer vers de la tercera quarteta hi trobem una personificació. Mitjançant l’ús d’aquesta figura retòrica, l’autora atribueix qualitats humanes a objectes que no les tenen. De la mateixa manera, al segon vers de la darrera estrofa hi trobem una altra personificació. En aquest cas, l’autora mallorquina utilitza la figura retòrica per tal d’atribuir qualitats humanes al corb. Seguidament, al segon vers de la quarta estrofa hi trobem un epítet, ja que Salvà utilitza aquesta figura retòrica per tal d’exalçar una qualitat de la ruïna que tots coneixem i que és el fet que les runes són decrèpites. L’autora torna a fer ús d’aquesta figura retòrica al primer vers de la sisena estrofa, per tal de remarcar que el corb és negre. A la mateixa sisena estrofa, al segon vers hi trobem un hipèrbaton, ja que mitjançant l’ús d’aquesta figura retòrica, l’autora emfatitza el seu discurs a l’hora que manté la rima. Finalment, al segon vers de la quarta estrofa hi trobem una al·literació ja que, mitjançant l’ús d’aquesta figura retòrica, l’autora repeteix el fonema “r” per tal de remarcar la rudesa de les runes