La Poesia de la Renaixença i Autors Clau

La poesia de la Renaixença

En el segle XIX, les idees romàntiques envaïren la nostra cultura i impulsaren a les nostres terres el moviment de la Renaixença (1833-1877). Els escriptors de l’època, identificats amb els ideals romàntics, es disposaren a recuperar les seves arrels i es llançaren a redescobrir els temps passats i gloriosos per mitjà de la literatura. Això provocà una revifada de la producció literària en llengua pròpia.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Nascut a Folgueroles (Osona), fou un dels poetes més destacats del nostre romanticisme i l’escriptor més representatiu de la Renaixença. Fill d’una família camperola modesta, fou ordenat sacerdot el 1870. El 1865, quan encara no tenia vint anys, obtingué dos accèssits en els Jocs Florals de Barcelona i féu amistat amb els escriptors de la Renaixença. La seva poesia, carregada de sinceritat i d’exaltació, es divideix en:

• Poesia èpica: poemes narratius amb detallades descripcions centrades en la natura.
• Poesia patriòtica: exalça Catalunya com a pàtria, per mitjà d’elements com la història, la llegenda i el paisatge.
• Poesia religiosa: destinada bàsicament a les classes populars.

Teodor Llorente (1836-1911)

Poeta més important de la Renaixença valenciana. Estudià Dret i fou fundador, articulista i director del diari Las Provincias. D’ideologia conservadora, fou diputat a les Corts i senador. Formà part d’un grup de burgesos que s’oposava a la politització de la Renaixença i que definia la recuperació literària segons models molt cultes i arcaïtzants.

Constantí Llombart (1848-1893)

Constantí Llombart és el pseudònim de l’escriptor valencià Carmel Navarro i Llombart, representant del sector progressista de la Renaixença valenciana. Formà part d’un grup de poetes d’origen humil amb idees polítiques republicanes i liberals. Aquests escriptors defensaven l’ús del valencià que ara es parla, una llengua col·loquial acostada a la parla popular, sense cap preocupació per la gramàtica, que retratava una realitat social castellanitzada i diglòssica.

Currículum Vitae

Document en què es descriuen, d’una manera organitzada, les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball. L’objectiu del currículum és convèncer al receptor que l’interessat és el candidat idoni per a desenvolupar l’activitat corresponent.

Característiques del Currículum

• Presentar les informacions d’una manera clara i directa.
• S’ha de redactar en un nivell de llengua estàndard.
• S’ha de presentar d’una forma atractiva, llegible i acurada.
• Les dades que proporciona han de ser certes i s’han de poder demostrar.
• Ha de ser breu i operatiu, i la informació s’hi ha de presentar de manera organitzada.

El sistema vocàlic

Dues característiques:

Punt d’articulació

És la zona de la cavitat bucal on es desplaça la llengua i hi fa ressonar l’aire. Les vocals poden ser:

• Anteriors: la llengua s’acosta cap endavant.
• Central: la llengua no va ni endavant ni endarrere.
• Posteriors: la llengua s’acosta cap al vel del paladar.

Mode d’articulació

Fa referència al grau d’obstrucció (obertura o tancament de la boca) amb què es produeix el so. Segons aquest tret, les vocals poden ser:

• Obertes
• Semiobertes
• Semitancades
• Tancades