Poetes del Modernisme: Eliot, Kavafis i Pessoa
La Poesia de T.S. Eliot
Es tracta d’una poesia que recorre al monòleg interior i al flux de consciència abans que el mateix Joyce; plena de símbols, metàfores i al·lusions a obres literàries de difícil identificació si no fos per les notes que introdueix el mateix poeta. Transmet un fort sentiment de fracàs i de desil·lusió inspirat en l’infern de Dante, però adaptat al món modern, un espai erm i caòtic a causa de la degeneració espiritual de l’home modern.
A partir del 1927, la nova poesia de T.S. Eliot parteix de nous models i es converteix en una poesia més personal, lírica i suggestiva, que busca efectes rítmics i fònics a partir de la repetició. Amb els Quatre Quartets, l’autor canta el seu paradís personal. Intenta generar amb aquesta obra símbols espirituals de gran força que ajudin l’home modern a viure i a trobar consol en el món dessacralitzat d’avui dia.
Cançó d'amor de J. Alfred Prufrock
Explica en forma de monòleg poètic la visió que té el protagonista de la seva vida. L’estructura està fortament influenciada per la Divina Comèdia i les tècniques del flux de la consciència del surrealisme. El poema és l’intent d’un home urbà –de mitjana edat, insatisfet, sense arrels, creences ni vitalitat, allunyat del contacte fructífer amb la natura– de formular una pregunta complicada que no acaba de fer mai. El seu pessimisme existencial gira al voltant de les dones i del deteriorament físic que produeix el pas del temps.
El protagonista de la cançó i del recull en què s'insereix, Prufrock i altres observacions, és un home desconcertat i escindit entre els vells valors i els nous, que s’anomena simbòlicament Prufrock: Proof/Rock (suggereix seguretat, fe, estabilitat...) mentre que Pru/Rock (suggereix prudència, pudor, conformisme...).
Konstandinos Kavafis
Va néixer a la ciutat d’Alexandria i és d'origen grec. La seva homosexualitat és rellevant per entendre’n la poesia.
La seva obra poètica, tot i que arrenca de la tradició simbolista, sorprèn per l’aparent simplicitat i concisió.
En funció de la temàtica, els seus poemes es poden agrupar de la manera següent:
- Poemes històrics: inspirats en esdeveniments de la història, la literatura o la mitologia de la Grècia antiga. Obres com Ítaca s'inspiren en l'Odissea.
- Poemes lírics i personals: plens de referències sensuals a la seva vida. Expressen malenconia, cansament vital, erotisme i un amor sentit com una passió que és recordada amb joia des del desig i el plaer corporal.
- Poemes reflexius: de caràcter filosòfic i didàctic, sobre la importància del deure, l’honor, la sinceritat, la responsabilitat i la dignitat humanes.
Fernando Pessoa
Va escriure en anglès, idioma que es convertí en la seva primera llengua literària i que li obrí les portes al món de la literatura anglesa.
Començà la seva ingent obra de creació escrivint poesia i prosa en portuguès, anglès i francès. Durant anys no parà d’escriure mai (poesia, novel·les policíaques, assaig, teoria literària, crítica literària i teatral, articles polítics, articles d’opinió, obres de teatre, contes, cartes...), sobretot a les nits, a peu dret o assegut en un dels cafès de la Lisboa antiga bevent aiguardent Águia Real.
La incidència de Pessoa en la societat portuguesa fou a través de la participació en tertúlies, empreses editorials i la publicació d’articles i poemes en les revistes culturals del moment. No publicà cap llibre, llevat dels reculls de poesia anglesa que enviava a editar a Anglaterra i una obra menor titulada Mensagem, que li permeté participar en un premi de poesia patriòtica.
Quan tenia en projecte publicar la novel·la El banquer anarquista, les novel·les policíaques i un “llibre gros” amb tota la seva poesia, morí sobtadament a Lisboa. La darrera frase de l’autor, escrita en llapis, fou en anglès: «I know not what tomorrow will bring» (No sé què portarà el demà). La característica més rellevant de l’obra de Pessoa és la multiplicitat de personalitats i de veus que presenta en un esforç per despersonalitzar-la i allunyar-la del seu jo més íntim, creant una mena de drama em gente a través d’una sèrie d'heterònims.