Precisió lèxica i construccions gramaticals en català

Precisió lèxica

• Precisió lèxica: ús de termes que s'ajusten amb més exactitud al significat que volem transmetre.
• Crosses lingüístiques: paraules amb poc significat o sense, que se solen repetir en la llengua oral, però que també poden envair la llengua escrita.
• Mots jòquer: paraules amb sentit massa genèric o vague.
• Pleonasmes lèxics: repetició del significat de les paraules d'un enunciat.

Pronoms personals

Paraules que fan referència a les persones gramaticals del discurs. Qui parla (1a persona), qui escolta (2a persona), altres (3a persona).

• Pronoms personals forts: ocupen a l'oració un mateix lloc que un sintagma nominal.
• Pronoms personals febles: es presenten sempre units al verb, amb el qual formen una unitat prosòdica.
• Pronoms personals forts: jo, mi, tu, vós, vostè, ell/a, si, nosaltres, vosaltres, vostès, ells/es, si.

Tipus de plurals

• Plural de modèstia: té forma plural, però s'empra en singular. "En aquest treball analitzam..."
• Plural inclusiu: l'emissor té intenció d'implicar el receptor en el discurs. "En aquesta unitat estudiarem les característiques dels pronoms"
• Plural exclusiu: l'emissor inclou una tercera persona, però no el receptor del missatge. "Els metges solem queixar-nos..."
• Plural generalitzador: inclou l'emissor, el receptor, i terceres persones. "El nostre llenguatge ens distingeix..."

Les construccions d'impersonalització

• Construccions de subjecte indeterminat: amb els mots "hom, tothom...", o subjecte no animat "estudi, conclusió..."
• Construccions impersonals reflexes: formades pel pronom "es" com a manca de subjecte.
• Construccions passives: tant perifràstiques, com reflexes, caracteritzades per la presència d'un subjecte pacient.
• Construccions esdevenimentals: caracteritzades per descriure successos i accions no fetes per algun subjecte.
• Construccions amb el verb semblar o parèixer.
• Construccions en què l'infinitiu s'interpreta com a genèric.
• Nominalitzacions: amb un substantiu procedent d'un verb.

Teatre popular i culte

Teatre popular

Defensava l'ús de la llengua recollint expressions més vives i col·loquials, incloent castellanismes i vulgarismes. Els temes eren la vida quotidiana i la religió en els miracles de sant Vicent Ferrer. El gènere més popular fou el sainet, que recollia situacions domèstiques amb caràcter còmic i burlesc i personatges típics de les classes populars. Autors importants: Serafí Pitarra (Catalunya) i Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante (Comunitat Valenciana).

Teatre culte

Compartia ideals i criteris de la Renaixença, que pretenia recuperar la literatura culte, per la qual cosa els autors evitaven l'ús de castellanismes i vulgarismes. Autors importants: Àngel Guimerà i Víctor Balaguer.