Principis Filosòfics: Identitat, Negativitat i Llenguatge

Afirma el següent:

- Principi d’identitat: Tot canvia i res roman igual en dos moments consecutius; per tant, no es pot dir que alguna cosa sigui alguna cosa perquè, com està contínuament canviant, va passant de ser una cosa a l’altra i així repetitivament. Això planteja el problema d’identitat o essència de les coses, que diu que A = A. Però si en dos moments una cosa té propietats diferents, és a dir, ha canviat, A no pot ser igual a A. Concloent, si tot canvia constantment, el principi d’identitat no té sentit i, sense identitat, no hi ha fonamentació de la realitat. En conseqüència, no podem dir que les coses són i caiem en l’irracionalisme. No hi ha equivalència o correspondència entre les paraules i les coses, o el pensament i la realitat, ja que el llenguatge fixa la realitat i la realitat està canviant contínuament.

- Principi de la negativitat o contradicció: Tot l’univers és una constant lluita entre contraris que regula un Logos. A partir de l’existència de contraris, existeix l’esdevenir. A través de la dialèctica, cada element genera la seva contradicció i ens permet pensar en el moviment de la realitat.

Hi ha dues accepcions en els seus dos principis:

Logos és tot U: Existeixen contradiccions; per tant, el Logos no pot ser una única cosa. Logos també és transcendència: els humans no arribem a entendre aquest Logos perquè pertanyem a aquest Logos. Logos no és dia o nit, sinó els dos junts, un conjunt.

Cràtil (deixeble d’Heràclit): Es queda amb la idea que el llenguatge, per molt bé que sigui un sistema o xarxa que estigui ben fet, no pot expressar la realitat perquè aquesta està canviant. Ell porta a l’extrem el pensament o idea d’Heràclit, ja que com res segueix igual, no ens podem referir a les coses per paraules i, per tant, el llenguatge no reté significat. Per això, ell es dedica a assenyalar les coses amb el dit.

Parmènides:

Parmènides es centra també en la relació entre l’ésser i els éssers, o al igual que ell, es pregunta què vol dir pròpiament que les coses són utilitzant la metafísica. Parmènides és summament lògic, coherent, precís i sistemàtic, i en la seva filosofia abunden argumentacions, conclusions, etc. Ell utilitza aquest tipus de llenguatge ja que utilitza la lògica. Ell és el pare de l’idealismo, redueix la realitat al pensament i diu que la realitat és allò en què es pot pensar lògicament; en cas contrari, no serà real. Filosofia de l’ésser.