La prosa galega de 1936 a 1976 i la Nova Narrativa Galega
A prosa entre 1936 i 1976: els renovadors de la prosa (Fole, Blanco Amor, Cunqueiro i Neira Vilas)
La guerra civil espanyola va suposar una esquerda molt important en el cosmos literari gallec. Aquest es traslladà a l'exili, sobretot a Buenos Aires, on es publicaria una de les obres més importants de la postguerra (A esmorga). La literatura gallega es mantindria en aquesta situació fins a la dècada dels 50.
Moltes obres escrites a l'exili han estat publicades gairebé totes durant la democràcia. Són obres realistes i carregades d'elements autobiogràfics que tracten el tema de la guerra civil, així com el dels anys immediatament posteriors. El món dels fugitius, de la guerrilla antifranquista i de la repressió es dibuixa en textos directes que gairebé sempre empren un narrador en primera persona, atorgant-li d'aquesta manera una confidencialitat notable a la història:
Non agardei por ninguén, Ramón de Valenzuela, Bos Aires, 1957.
Era tempo de apandar, R. de Valenzuela, 1980.
O silencio redimido, Silvio Santiago, 1976.
O siñor Afranio -ou como me rispei das gadoupas da morte-, Antón Alonso Ríos, 1979.
Serà precisament l'any 1951 quan surti del prelo la primera novel·la gallega de postguerra, A rente na barreira, de Ricardo Carvalho Calero. A partir d'aquest moment el món literari gallec inicia de nou el seu camí i així veuran la llum obres d'autors com Fole, Cunqueiro o Blanco Amor.
Precisament en aquesta dècada, Fole publica dos dels seus llibres de relats, Á luz do candil (1952) i Terra Brava (1955), i Cunqueiro, Merlín e familia (1955) i As crónicas do sochantre (1956). Les obres de Fole retraten el cosmos de les terres de l'Indo i de la Terra Chá lucenses, seguint les característiques del relat oral. Cunqueiro explora el món fantàstic de la matèria de Bretanya medieval i el del sobrenatural a la història del sochantre. La producció literària del mindoniense es completa amb Si o vello Sinbad volvese ás lilas i els seus relats que recullen el món rural gallec: Escola de menciñeiros, Xente de aquí e acoló i Os outros feirantes. Retrats d'un món que estava a punt de desaparèixer i que ell relata magistralment.
No any 1959 es publica una de les obres més importants de la narrativa gallega de postguerra: la novel·la de Blanco Amor, A esmorga, que constitueix l'entrada definitiva de la novel·lística gallega en l'àmbit de la narrativa moderna. L'obra suposa una novetat en la tècnica narrativa, en l'estructura, en el tema, en els ambients presentats i en els personatges. Relata, a través de l'interrogatori a un dels seus protagonistes, els fets que els succeeixen a tres esmorgants (Bocas, Milhomes i Cibrán) durant una jornada de festa que acaba malament. A través de la seva troballa i de les carrers d'Ourense, l'autor ens descriu la societat urbana d'aquell moment. La seva producció en gallec es completa amb el llibre de relats Os biosbardos i la novel·la Xente ao lonxe.
Contemporani d'aquest grup d'escriptors és Neira Vilas, un dels escriptors gallecs d'més èxit de la postguerra amb la seva obra Memorias dun neno labrego. La seva producció literària explora el món de l'emigració i el de la infància. En les novel·les de l'emigració, descriu els emigrants fracassats, que sempre són els oblidats, en obres com Camiño bretemoso o A muller de ferro. En la temàtica de la infància, a més de la seva obra més emblemàtica, també va escriure Cartas a Lelo i Querido Tomás. Malgrat la seva coincidència cronològica amb els autors de la Nova Narrativa Gallega, la seva producció està molt allunyada d'aquests en tècnica i temàtica. A partir de la dècada dels setanta i sobretot dels vuitanta es produeix l'eclosió definitiva de la narrativa gallega, amb un nombre important de nous narradors i d'obres de gran qualitat.
La Nova Narrativa Gallega: característiques, autors i obres
A partir de la dècada dels 60, un grup de joves universitaris inicia un procés de renovació tècnica de la narrativa gallega. Encara que no formen generació perquè els falta un guia, sí que es poden agrupar per presentar una sèrie de característiques en comú: tots tenen formació universitària i inquietuds galleguistes; a més, els seus viatges a l'estranger van units al domini d'idiomes i al coneixement de les literatures europees. Aquest grup d'autors es caracteritza per la introducció de motius inèdits i tècniques innovadores. Aquesta innovació tècnica s'aconsegueix a través de l'objectalisme (monòleg interior), del perspectivisme, de la funció simbòlica de l'espai, de la ruptura de la linealitat temporal, de la dinamització del llenguatge, de la senzillesa sintàctica i de la condensació expressiva. Formen part d'aquest grup narradors de molta rellevància en la narrativa gallega com Xosé Luis Méndez Ferrín o Carlos Casares. L'iniciador de la Nova Narrativa Gallega va ser Gonzalo R. Mourullo amb la publicació de la seva obra Nasce unha árbore i la seva continuació amb Memorias de Tains. Les seves obres es caracteritzen per la superposició de plans (real-fantàstic), la introspecció del subconscient, el simbolisme i el subjectivisme.
Un dels autors més destacats i més prolífics d'aquesta etapa va ser X. L. Méndez Ferrín amb les obres: Percival e outras historias, O crepúsculo e as formigas, Arrabaldo do norte, Retorno a Tagen Ata i Elipsis e outras sombras. Totes elles presenten una sèrie de característiques que les incorporen a la Nova Narrativa Gallega: la barreja realitat-ficció, l'experimentalisme i els espais tancats, entre altres.
Encara que amb clares diferències respecte als seus companys de grup, també destaca Carlos Casares. A diferència dels altres membres de la N.N.G., la narrativa de Casares se centra en espais gallecs i amb una forta empremta autorreferencial. Les obres que pertanyerien a aquesta etapa són: Venta ferido i Cambio en tres. La seva narrativa es troba a mig camí entre el realisme i l'experimentalisme, a més de caracteritzar-se per l'ús de la tècnica del monòleg i la presència del narrador protagonista. L'últim autor que forma part del grup és, amb la publicació de les obres Lonxe de nós e dentro i Cara a Times Square, Camilo Gonsar. Aquestes dues obres es caracteritzen pel discurs ambigu, el realisme objectalista (transcripció de diàlegs aparentment trivials que alternen amb la realitat immediata) i els personatges inadaptats al medi.