Quim Monzó: Un Autor Modern i Polifacètic de la Literatura Catalana
Naix a Barcelona el 1952. Pertany a la generació d’escriptors que abandonaren la temàtica de la guerra i comencen a tractar altres temes més propers a la seva època. Aquests escriptors ja van recórrer el món, per la qual cosa a les seves publicacions podem apreciar tendències literàries europees i mundials (per exemple, la influència del “realismo brut” en el cas de Quim Monzó).
Respecte a la seva obra, podem dir que és un autor polifacètic, ja que el trobem tant a l’àmbit literari com en tota mena de mitjans de comunicació (programes de televisió i ràdio, al cinema fent guions, etc.). Però és la seva narrativa, el gènere on assoleix un major reconeixement, tant en les novel·les (Guadalajara) com en els contes (L’ill a de Maians). A més a més, cabria destacar també les seves col·laboracions en la premsa escrita amb columnes i articles d’opinió, com ara la seva columna setmanal al diari de La Vanguardia.
L’obra de Monzó és una obra moderna, on es tracten temes com les drogues, el sexe, l’aïllament, la buidor existencial, etc., que reflecteixen els problemes de la vida moderna i urbana. Aquesta tendència és coneguda com a “realismo brut”, i Monzó la va conèixer durant els seus anys de vida als Estats Units. Aquesta tècnica naix als barris marginals del continent americà i critica els defectes d’una societat suposadament brillant, la capitalista.
Així doncs, Quim porta aquesta tendència a la nostra societat, la qual critica amb un toc d’humor i ho fa provocant al lector. Els personatges de les obres de Monzó són personatges normals i quotidians, els quals són afectats per situacions vulgars que l’autor exagera fins a portar-les a l’absurd. Un exemple d’aquesta característica és la narració d’Halitosi, on un home a qui li fa pudor la boca es veu abandonat per la seva pròpia família i en una situació d’aïllament total per culpa de la malaltia.
L’estil de Monzó és un estil clar i senzill, marcat per oracions curtes i fàcils (molt contrastants amb les de la literatura de Mercè Rodoreda, per exemple). Quim Monzó se centra en les accions més importants i imprescindibles, amb les que, eliminant elements retòrics innecessaris i descripcions que poden alentir el ritme de les seves narracions.