Quim Monzó i la poesia catalana de postguerra
La narrativa curta de Quim Monzó i la societat
Joaquim Monzó és un dels autors més personals de la narrativa actual que ha creat una obra sòlida i un món literari propi. Monzó deforma la realitat per trivialitzar determinades situacions i exaltar-ne d'altres. Podem dividir l'obra de Monzó en contes, novel·les i articles d'opinió, encara que la seua fama procedeix de les seues narracions breus, que reflecteixen la nostra societat actual destacant els aspectes més ridículs de la vida quotidiana.
Utilitzant la ironia, la paròdia i el sarcasme, així com la desmitificació per a criticar costums, Monzó escriu contes actuals i subversius amb uns personatges anònims i esquemàtics que viuen històries al món urbà, al qual converteix en metàfores dels valors. Es pot dir que aquests contes, sense argument lineal, són una al·legoria pessimista de la societat moderna, com podem veure en els seus reculls de contes, com L'illa de Maians o El perquè de tot plegat.
Com a conclusió, Monzó, mestre del conte literari modern, ens convida a contemplar i reflexionar sobre un món molt particular que no deixa indiferent cap lector.
Tendències de la poesia: de la postguerra als 70
La poesia és el gènere més conreat en la postguerra dels primers anys del franquisme. Durant aquest període coincidiren diverses generacions de poetes: els consagrats durant la Guerra Civil com Carles Riba, i altres joves com Vicent Andrés Estellés.
Principals tendències líriques
- Avantguardisme: reivindica la ruptura formal i lingüística. Hi destaca Joan Brossa.
- Postsimbolisme: caracteritzat per reflectir l'angoixa de viure i l'evasió de la realitat. Destaquen autors com Josep Carner o Carles Riba.
- Realisme social: diversos autors joves, com Maria Beneyto o Salvador Espriu, s'adscrigueren a una estètica realista durant els anys 60. Destaquem La pell de brau d'Espriu.
Un altre fenomen sociocultural d'aquesta època fou la Nova Cançó, que marca l'obertura del règim franquista. Amb ella, autors com Raimon intenten recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la música. A partir dels anys 70 apareix una nova generació d'autors com Maria-Mercè Marçal, que conviuen amb altres més veterans com Estellés.