Quim Monzó i la poesia de la postguerra catalana

Quim Monzó

Quim Monzó va nàixer a Barcelona; és un escriptor, traductor i periodista català. Ha publicat un gran nombre de novel·les, contes i articles; ha estat traduït a més de vint idiomes i ha guanyat diversos premis literaris. És un dels autors catalans més populars.

Va començar publicant reportatges als anys setanta i va escriure la seva primera novel·la el 1976 (L'udol del griso al claire de les clavegueres).

Ha col·laborat en diaris com a crític de televisió o com a comentarista; actualment publica diàriament una columna al diari La Vanguardia.

Barreja dos registres: un realista i líric, i un altre fantàstic i grotesc. Té un estil virtuós que li permet jugar amb les paraules. De les seves obres en català hi destaquen:

• Uf, va dir ell
• El millor dels mons
• Mil cretins

També trobem articles en català on s'enfronta amb les notícies més sorprenents de l'actualitat, representades des d'una òptica humorística. També és molt característic la seva insistència en els aspectes sexuals.

La poesia de la postguerra

L'any 1939, a Espanya es va intentar substituir totes les llengües pel castellà; es van abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics, i es va restringir l'ús de la llengua. Els catalans organitzaren una resistència cultural amb revistes i edicions clandestines fins que es va establir un nou ordre polític i es va permetre certa activitat literària en català. El 1953 una nova protesta va portar major llibertat cultural i nous autors com Joan Fuster i l'edició d'eines per a l'aprenentatge de la llengua.

A València i Mallorca la repressió va quedar reduïda a manifestacions populars fins que aparegué una de les primeres editorials, Torre, gràcies a la qual diferents autors es reincorporaren a la cultura valenciana i es van formar de nou. Aquesta editorial va participar en la creació de la gramàtica valenciana.

Els escriptors de la postguerra destaquen pel vers i una literatura amb sentit religiós i intel·lectualista.

A la dècada dels cinquanta, Carles Riba es va convertir en un punt de referència per als escriptors catalans i va crear dues línies de poesia: de tradició postsimbolista i experimental.

Als anys seixanta es va viure un conflicte entre l'estètica simbolista i el realisme històric, que reivindicava la literatura per alliberar l'ésser humà; als setanta es van publicar les obres de Joan Brossa i J. V. Foix, mestres de les promocions més joves.