Recursos lingüístics, modalització i polifonia en català: guia de gramàtica i ortografia

R. formals: expressions cultes generals (enarborar una bandera, derogar, grinyolar...), tecnicismes, llatinismes (ad hominem –contra la persona–, grosso modo –de manera general–, carpe diem), neologismes, eufemismes (per expressions tabú), sigles, arcaismes (emperò –no obstant això–, altressí –a més–, llur –el seu–...), canvi de registre idiomàtic (demostrant el seu control al respecte), referències cultes (mite de la caverna de Plató...), referències a altres textos o autors (intertextos per a indicar les fonts), ús de marques diacrítiques com: la cursiva, la negreta, les cometes, les majúscules o els punts suspensius (el fet de saber utilitzar-les constitueix un tret de cultura de l'emissor), ús de figures literàries... etc.

R. informal: alteració de la norma de correcció lingüística (*la amiga de Olga li va dir a l'Irene...), utilització de frases fetes, localismes, barbarismes (*camarero, *vacacions...), dialectalismes (*mosatros, *natros, *caira...).

OCCIDENTAL: meua, hòmens, jo menge, (desinència pr. subj.) que jo diga, patix patisca, jo portara (imp. subj.).

ORIENTAL: meva, homes, jo menju, jo digui, pateix pateixi, jo portés.

Com que es tracta d'un text escrit, són poques les marques que ens poden ajudar a identificar la procedència dialectal del text, ja que no disposem dels trets fonètics que ens permetrien distingir entre el català oriental i el català occidental, com ara la neutralització en posició àtona de les vocals a/e i o/u o l'emmudiment de la «i» en el dígraf «x». Tanmateix, sí que podem afirmar que som davant d'un text escrit en català occidental i, en concret, en valencià. Els elements lingüístics que permeten identificar-ne la procedència dialectal són: el possessiu «seues» (línia...), l'adverbi demostratiu «ací» (línia...) i l'imperfet de subjuntiu en «-ara» (línia...).

METONÍMIA: figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra prenent l'efecte per la causa, el contingut pel continent, etc., o viceversa. Ex.: «Viu del seu treball», «Tastàrem aquell plat».

PARADOXA: afirmació de qualsevol cosa que sembla absurda d'acord amb les creences generals.

CONNECTORS CONTRASTIUS: («però», «en canvi», «no obstant això»...).

Ús d'aposicions, reformulacions parafràstiques, exemplificacions, oracions de relatiu explicatives i especificatives, parèntesis explicatius, notes a peu de pàgina...

RECURSOS TIPOGRÀFICS: lletres (a, b, c... per numerar, classificar...), ús de la lletra cursiva, de nombres, de guions..., en general, signes de puntuació com les cometes («»).

Són les manifestacions diverses que els participants en la comunicació (emissor-receptor) adopten en el discurs. Per a determinar els diferents participants del text (emissor-receptor), hem de diferenciar entre el nivell extratextual, intermedi i intratextual. Entre les moltes veus que poden aparèixer en els textos tenim:

Autor real/lector real: pertanyen al nivell extratextual i són, respectivament, la persona que escriu el text i cadascun dels lectors del text.

Autor model/lector model: pertanyen al nivell intermedi i són, respectivament, la idea o representació mental que el lector es fa de l'autor a través de la lectura del text i la imatge mental que l'autor té del lector. El lector model ha de tenir una sèrie de coneixements enciclopèdics, un marc que li pressuposa l'autor real, i unes referències textuals, és a dir, uns implícits; és per això que de vegades s'utilitza el «nosaltres» inclusiu.

Nivell intratextual. El locutor, és a dir, la veu que condueix el text. Es tracta del narrador en els textos narratius, de la veu en primera persona dels textos subjectius (argumentatius) i en tercera persona o primera del plural en els textos objectius, propis de l'àmbit acadèmic. L'al·locutari, quan el locutor s'adreça directament al receptor i li parla de tu, de vostè o de vós. Pot aparèixer o no. L'enunciador o enunciadors són els personatges diferents del locutor que prenen veu pròpia en el text.

La polifonia es manifesta mitjançant diversos procediments:

El discurs reportat:

Estil directe: la veu de l'enunciador apareix reproduïda directament en el text d'una manera literal sense cap modificació, mitjançant signes gràfics (cometes o guions) i verbs de dicció: dir, explicar, preguntar... Per exemple: «No hi renunciaré de cap manera!», va exclamar.

Estil indirecte: la veu de l'enunciador apareix inserida en el discurs del locutor amb les adaptacions necessàries. Per exemple: Va exclamar que no hi renunciaria.

Estil indirecte lliure: la veu de l'enunciador apareix en el text inserida en el discurs del locutor, que li cedeix la paraula indirectament sense cap marca gràfica ni cap verb de dicció. Intertextualitat.

La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: «Ah! És ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les tasques de casa».

2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: «Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé».

3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: «homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut».

4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor:

- Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
- Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, merèixer, pretendre.
- Grau d'obligació marcat per la perífrasi d'obligació: «cal que...», «s'ha de...», «hauríem de...».
- Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
- Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
- Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
- Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...

5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...

6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: «vaques flaques» (escassesa), «clar i net» (transparent), «sa i estalvi» (il·lès); «per molts anys», «i vostè que ho vegi», «i ausades!», «ací pau i allà glòria», «ja ho crec», «clar que sí», «ni de bon tros», «paraula d'honor»; «el ruc callat, per savi és reputat»; «més val vestir sants que despullar borratxos».

7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: «Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç?». «Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase». «Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla» (metàfores). «La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte» (ironia de Joan Fuster).

8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: «El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante».

9. Ús de la deixi personal.

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona (la presència dels interlocutors). Això ocorre quan l'emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs.

Les construccions impersonals reflexes són oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei».

Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar».

Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari».

Construccions amb el verb semblar / paréixer: «Sembla que vindran avui».

Interpretació impersonal d'un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M'han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdrúixols». «Quan penses en estes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l'emissor, per indiferència, perquè se'l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.

Algunes construccions d'infinitiu el subjecte semàntic del qual s'interpreta com a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».

Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l'objecte de l'acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s'obvie el subjecte lògic (l'agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:

«Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal)». O. Passiva.
«Les seues aptituds es van valorar molt». O. Passiva reflexa.
«Es va valorar molt les seues aptituds». O. Impersonal.

Obertura de la e i la o

e oberta:

- Davant de síl·laba amb i. Exemples: tebi, neci, medi, col·legi, misteri, tècnic, exèrcit, esplèndid.
- Davant de síl·laba amb u. Exemples: ingenu, perpetu, fèmur, referèndum, fècula, cèl·lula.
- Davant de l, l·l, rr. Exemples: arrel, cruel, estel, gel, cel, rebel, clientela, novel·la, cel·la, guerra, terra, ferro.
- Davant de r seguida de consonant. Exemples: verd, comerç, vers, cert. Excepcions: cérvol, erm, ferm, herba, serp.
- En quasi tots els mots esdrúixols. Exemples: anècdota, gènesi, pèrdua. Excepcions: església, llémena, sémola.
- En les terminacions cultes -ecte, -ecta, -epte, -epta. Exemples: afecte, recepta, correcta, concepte. Excepció: repte.
- En mots com Vicent, Llorenç, Josep, fideu, peu, preu, gendre, cendra, tendre.

o oberta:

- Davant de i o de síl·laba amb i. Exemples: negoci, soci, demoni, glòria, pòrtic, cossi, cofoi. Excepció: la terminació -oix és sempre tancada: coix, coixa, moix, moixa.
- Davant de u o de síl·laba amb u. Exemples: ou, bou, plourre, coure, moure, roure, dijous, corpus, mòdul.
- En quasi tots els mots esdrúixols. Exemples: còlera, òrfena, còmoda. Excepcions: tómbola, fórmula, pólvora, tórtora.
- En les terminacions -oc, -oca (groc, lloc, roca, soca). Excepcions: boc, boca, moca; -oç (veloç, atroç). Excepcions: boç, arboç; -of, -ofa (carxofa, garrofa...); -oig, -oja (roig, roja, goig, boig...). Excepcions: estoig; -ol, -ola (caragol, escola, bunyol...). Excepcions: udol, bola, cola, gola; -olt, -olta (mòlt, solta, revolt, solt...). Excepcions: molt, escolta; -ort, -orta (fort, horta, porta); -ossa (grossa, brossa, carrossa...). Excepcions: bossa, gossa; -ost, -osta (compost, resposta, cost, impost, rebost...). Excepcions: agost, congost, most; -ot, -ota (xicot, donota, clot, pot, pigota). Excepcions: bot, nebot, rot, bota, gota, jota.
- Algunes paraules es diferencien únicament per l'obertura de la vocal: molt (adverbi de quantitat), mòlt (participi de moldre).

Pronoms febles

CD: SN determinat → el, la, els, les. SN no determinat → en. Això, allò, oració subordinada → ho. CI: li (singular), els (plural). CD + CI: li se transforma en hi (ordre CD-CI).

CRV: introduït per «de» → en. Introduït per qualsevol altra preposició → hi. ATRIBUT: SN determinat → el, la, els, les. SN no determinat → ho. Per emfasitzar («que n'és de ximple») → en.

C. PREDICATIU: normalment «hi», excepte amb els verbs «elegir-se, dir-se, fer-se, anomenar», que se substitueixen per «en».

C. CIRCUMSTANCIAL: introduït per «de» → en. Introduït per qualsevol altra preposició → hi. Els de manera sempre per «hi», vagin amb preposició «de» o no.