Reformisme franquista i immobilisme
No presentava canvis democràtics i volia assegurar-se la continuïtat.
El govern dels tecnòcrates
L’obertura a l’exterior i el desenvolupament econòmic van dur al govern a fer unes reformes polítiques per emmascarar alguns dels aspectes més dictatorials de la dictadura.
L’ascensió de Carrero Blanco va significar el reforçament dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei i la marginació de les famílies tradicionals del règim, com eren els falangistes... De totes maneres, es va intentar fer un equilibri entre els diferents grups.
Els governs successius van incorporar nous ministres de la línia tecnocràtica (Alberto Ullastres i Laureà López Rodó) i joves falangistes, però de la línia reformista, com Manuel Fraga Iribarne, que va ocupar la cartera de turisme.
Així, la filosofia del "desarrollismo" el que volia era consolidar el franquisme per mitjà de reformes legislatives i d’una millora del benestar social per donar aparença de modernitat a la dictadura sense canviar el caràcter antidemocràtic.
La prosperitat com a substitut de la democràcia podria haver estat el seu lema.
Les reformes legislatives
- Els delictes d’oposició al règim, abans eren en mans de la jurisdicció militar. Per suavitzar aquesta situació es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP-1963). Ara serien en mans de la jurisdicció civil, tot i que no va significar cap alleujament de la repressió (la creació del TOP el que pretenia era suavitzar la dictadura a l’exterior, que havia quedat molt malparada a causa de l'execució del comunista Julián Grimau).
- Es va crear la Llei de premsa (1966), que va permetre la publicació de noves revistes, diaris i llibres que fins aleshores havien estat prohibits, però es penalitzava les publicacions que superessin la llei.
- La Llei de llibertat religiosa (1967) va reconèixer la igualtat de totes les religions i la llibertat de practicar-les.
- La Llei de representació familiar (1967) era restrictiva; només podien presentar candidatura les persones afins al “Movimiento”.
- La Llei de convenis col·lectius ja tenia el sindicalisme vertical (negociar els salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers) i, ara, es va permetre l’entrada de treballadors opositors al règim franquista dins del sindicalisme oficial.
- La Llei de la Seguretat Social va augmentar la cobertura social amb càrrec a l’Estat (assegurances de malaltia, vellesa, viduïtat...).
Va començar així l’Estat del benestar, encara que amb un gran retard en relació amb Europa, amb un sistema fiscal que permetia el frau, i amb una manca d’equitat social en el repartiment de les càrregues tributàries.
- La Llei Orgànica de l’Estat (LOE) introduïa retocs en algunes lleis fonamentals, depurava el llenguatge de la retòrica feixista, confirmava la institució monàrquica del règim i pretenia deixar el futur “atado y bien atado”.
Aquesta llei també definia l’òrgan de l’Estat: mantenia la concentració de poders del dictador, però hi introduïa la separació entre el cap de l’Estat i el president del govern, tot i que Franco exercia els dos poders. No és fins l’any 1973 que Franco decideix que Carrero Blanco sigui president del govern.
- Segons la Llei de successió, Franco va signar com a successor, amb el títol de Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó.
Aquest nomenament va agreujar les tensions entre els tecnòcrates i els falangistes.
Els tecnòcrates eren partidaris de la successió monàrquica representada per Joan Carles de Borbó com a garantia d’opció renovadora, i els falangistes volien impulsar el "Movimiento" com a garantia de continuïtat del règim franquista.
Les relacions internacionals
L’any 1962, Espanya va sol·licitar entrar a la CEE, però li va ser negat, perquè en els seus estatus especificaven que només hi podien ser admesos els Estats amb règims democràtics.
L’any 1970, Espanya va signar un acord preferencial amb la CEE, que ens va permetre reduir els aranzels i va afavorir les exportacions industrials espanyoles.
Espanya va participar en el procés de descolonització d'Àfrica (Marroc, Guinea Equatorial i el territori d’Ifni).
De l’antic imperi espanyol a Àfrica només en restava el Sàhara Occidental, que es va mantenir fins al 1975.
El triomf de l’immobilisme
Les diferències entre els reformistes i els immobilistes van esclatar públicament el 1969, arran de l’escàndol Matesa (una empresa de maquinària tèxtil de l’entorn de l'Opus Dei).
Aquesta empresa va fer un frau financer i les denúncies per corrupció van implicar càrrecs del règim.
L’escàndol va ser difós per la premsa, i els sectors més immobilistes van culpar de l’obertura informativa a la Llei de premsa per haver contribuït a una campanya de desprestigi.
El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants perquè va provocar l’expulsió dels sectors més tecnòcrates del govern.
El vicepresident del govern, Carrero Blanco, va defensar la necessitat d'endurir la política interna, i ho va fer restringint la Llei de premsa i augmentant la repressió.
Els delictes van tornar a ser rebel·lió militar, i l’Estat d’excepció va ser un recurs freqüent. Van augmentar les detencions i la violència policíaca.
El consell de guerra a Burgos (sis penes de mort contra militants d'ETA) va provocar àmplies protestes populars i una campanya internacional demanant l’indult dels condemnats.
Franco va fer servir el dret de gràcia i no els van matar, però això no va significar una disminució de la repressió sistemàtica dels opositors al règim.
Les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de la mort de Franco, es van decantar a favor de les posicions immobilistes avalades per Carrero Blanco i per Franco.
La nova Llei d’associacions polítiques (diferents tendències del règim) va ser paralitzada, i la nova Llei sindical va ser un recull de normes ja existents que feia consolidar l’estructura del sindicalisme vertical. També es va endurir la pràctica sancionadora de la Llei de premsa.