Règims de Tipus de Canvi: Fix, Flotant, Reptant i Dolarització
Tipus de Canvi Reptant (Crawling Peg)
És un tipus de canvi fix que es va ajustant periòdicament en funció d’unes variables macroeconòmiques establertes. Per exemple, s'ajustava trimestralment segons la inflació entre el Brasil i els EUA.
- Política monetària: Té política monetària.
- Risc canviari: Limitat.
Caixa Monetària (Currency Board)
Tipus de canvi fix que limita l'oferta monetària del país a un múltiple de la reserva de divises. L'oferta monetària és limitada, cosa que restringeix la inflació i dona garanties a l’inversor, evitant sortides de capital nacional.
- Risc canviari: No comporta risc canviari.
- Política monetària: Restringida.
- Política de tipus de canvi: No en té de pròpia.
Dolarització
És quan un país té com a moneda nacional el dòlar. Aquest sistema dona garanties als inversors estrangers i evita el risc canviari.
- Política econòmica: No té política econòmica pròpia.
- Tipus de canvi: Depèn de variables macroeconòmiques alienes.
Tipus de Canvi Fix vs. Flotant
Aquests són els dos grans sistemes de determinació del tipus de canvi:
Tipus de Canvi Fix
El Banc Central ha d'intervenir per evitar la depreciació o l'apreciació, mantenint el tipus de canvi constant.
- Avantatges:
- Evita el risc canviari.
- La política fiscal és més efectiva.
- Desavantatges:
- Política monetària no autònoma.
- Requereix estabilitat macroeconòmica.
- Obligació de tenir suficients divises per comprar la moneda pròpia.
Tipus de Canvi Flotant
El tipus de canvi (t.c.) el determina el mercat i el Banc Central no intervé.
- Avantatges:
- Els avantatges són els desavantatges del canvi fix (política monetària autònoma, etc.).
- Avantatge addicional: Reequilibra la balança per compte corrent (BCC) de forma autònoma.
Tipus de Canvi Fix Ajustable (Sistema Bretton Woods)
Aquest sistema es caracteritzava pels següents punts:
- Totes les monedes tenien un tipus de canvi amb el dòlar que podia fluctuar un ± 1,25%.
- Els bancs centrals estaven obligats a intervenir per mantenir el tipus de canvi fix dins d'aquest 1,25%.
- Els governs havien de fer polítiques econòmiques per mantenir l'estabilitat macroeconòmica (tipus d'interès reals similars, saldo BCC = 0, inflació acumulada similar...).
- Davant de dificultats per mantenir un tipus de canvi fix, podien demanar ajudes al Fons Monetari Internacional (FMI), és a dir, crèdits, però a canvi havien d'aplicar un pla d'ajustament força restrictiu.
- Amb l'autorització del FMI es podien fer revaluacions i devaluacions. Les raons de les devaluacions eren l'alta inflació i el dèficit de la balança per compte corrent (com va passar a Espanya als anys 60).
- Les monedes de reserva internacional eren el dòlar i l'or. Totes les monedes tenien un tipus de canvi en relació al dòlar.
Flotant Lliure
El valor de la moneda es determina lliurement pel mercat sense intervenció.