Relleus i Costes de la Península Ibèrica i les Illes: Guia Completa
Les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir: van ser ocupades pel mar i posteriorment abandonades, i amb el temps es van omplir de sediments, formant relleus tabulars on el terreny és horitzontal.
La depressió de l'Ebre: està encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les serralades litorals catalanes. Té una longitud de 380 km i una amplitud màxima de 150 km. Al principi la depressió estava ocupada pel mar, però es va tancar i formar un gran llac que es va anar omplint de sediments. Els materials més durs sobresurten i formen torres rocoses, i l'erosió desgasta els tossals. El riu Ebre recorre aquesta depressió i, al voltant seu, s'han establert les comunicacions i les ciutats. L'Ebre travessa les serralades litorals catalanes i desemboca al Mediterrani, formant un gran delta.
La depressió del Guadalquivir: s'estén entre la vora escarpada de Sierra Morena i les serralades Bétiques. És una gran plana de forma triangular, de 330 km de llarg per 200 km d'amplada. És més amplia a la costa, i es va estrenyent cap a l'est. L'altitud oscil·la entre 150 i 250 m. Al principi, la depressió estava oberta al mar, però després es va anar reblint lentament, de manera que van quedar zones extenses d'aiguamolls. La depressió és travessada pel Guadalquivir, que rega extenses zones d'horta i desemboca al golf de Cadis, on forma aiguamolls.
Les costes atlàntiques:
La costa cantàbrica: hi predominen els penya-segats alts i rectilinis; les platges i les planes són escasses, a causa del ràpid enfonsament de la serralada Cantàbrica al mar. Els penya-segats es troben on els desnivells de muntanya arriben a la costa. Quan la roca és dura, el penya-segat recula i forma parets verticals; però si la roca és tova, les onades la desgasten de forma desigual, fent coves o enfonsant-la. Ocasionalment es formen illes al llarg de la costa. Les ries del Cantàbric són curtes i estretes. Són el resultat de valls excavades per l'erosió fluvial en els estrats de roques toves.
La costa gallega: s'estén des de la punta de l'Estaca de Bares i el cap Ortegal fins a la frontera amb Portugal. El tret més característic de la costa gallega són les ries. Les ries són valls de rius antics, avui inundades per les aigües marines a causa de l'enfonsament de la costa o la pujada del nivell del mar. Les ries arriben a penetrar 35 km i, segons la forma o situació, es poden distingir entre altes i baixes. Les ries baixes són amples i profundes, mentre que les altes són menys profundes i més curtes.
La costa atlàntica o andalusa: entre la frontera portuguesa i Gibraltar s'estén el golf de Cadis. Els al·luvions han construït planes costaneres més o menys amples que formen costes baixes i sorrenques, amb poc onatge on el vent forma dunes. Els corrents marins poden acumular sorra i formar fletxes litorals.
Les costes mediterrànies: estan constituïdes per una sèrie de costes baixes i rectilínies que es disposen formant grans arcs, separats per turons rocallosos dels caps de Creus, la Nau, Palos i Gata. Hi distingim platges, cales, albuferes i tombolos, que es reparteixen entre:
- El litoral català: amb relleus contrastats com deltes, petites planes, costes acantilades i costes abruptes. El delta de l'Ebre és el més gran de la península. Altres deltes menors són els del Llobregat, el Besòs i la Tordera.
- El golf de València: des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre. S'estén sense interrupció una plana de 400 km. És una plana costanera formada pels darrers moviments orogènics. En aquesta àrea s'alternen platges, albuferes i aiguamolls.
- La costa mediterrània d'Andalusia i Múrcia: també anomenada costa bètica, s'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de la Nau. És una costa retallada, determinada per relleus muntanyosos com les serralades Bètiques, alguns camps de dunes i albuferes.
L'arxipèlag balear: Formentera, Eivissa i Mallorca són fragments emergits de la serralada subbètica, i domina el calcari. Al nord de Mallorca s'alça l'abrupta serra de Tramuntana, amb altituds considerables, com el Puig Major (1.445 m) i penya-segats imponents. Les serres de Llevant són més modestes, i s'enfonsen al mar en tornar a sortir a l'illa de Cabrera. Entre la serra de Tramuntana i la de Llevant s'estén una gran depressió central. Les illes d'Eivissa i Formentera van estar unides fins al període quaternari. Ambdues presenten un relleu muntanyós i una plana que ocupa el sud d'Eivissa i gran part de Formentera. Menorca és peculiar perquè la banda de la serra de Tramuntana està relacionada amb la serralada litoral catalana, i se suposa que va formar part del massís catalanobalear. Aquesta zona de l'illa és de materials paleozoics i forma uns relleus erosionats de baixa altura.
L'arxipèlag canari: es va formar durant el període terciari, quan el moviment alpí va trencar les primeres plaques, situades al fons de l'oceà Atlàntic. A les fractures, pujava magma, i es va formar la dorsal atlàntica, d'on van emergir les Canàries. El relleu volcànic de les Canàries és complex, i els seus materials presenten gran diversitat. La formació de les Canàries és un procés continu, ja que al Teide o a Lanzarote hi ha activitat volcànica. Les illes més properes al continent africà són més planes, mentre que les del grup occidental són muntanyoses. Els relleus volcànics de les Canàries ens ofereixen moltes formes: cons volcànics, calderes, barrancs, colades de lava, imponents penya-segats o platges. On es dipositen els sediments de roques volcàniques, creixen els conreus.