La Renda, Pressupost i Inflació: Conceptes Clau d'Economia

La Renda i la seva Distribució

La renda es distribueix de manera desigual entre els seus habitants. Això es deu al fet que hi ha famílies amb ingressos molt alts i d’altres amb ingressos menors, de manera que per aconseguir que el benestar augmenti, s’han de redistribuir justament les rendes.

El sector públic és l’encarregat de dur a terme aquesta distribució de la renda, per assegurar que les famílies més desfavorides també es beneficiïn de les millores en la situació econòmica.

Per valorar la desigualtat en la distribució de la renda, en economia s’utilitza el coeficient de Gini, un valor que com més elevat és, més desigualtat hi ha entre els ingressos de rics i pobres en una economia o país.

També es pot valorar i representar gràficament amb la corba de Lorenz. Es representa sobre unes coordenades en què l’eix vertical representa els ingressos totals i l’eix horitzontal, la població. La línia de perfecta igualtat indica que no hi ha rics ni pobres. Com més gran sigui la distància entre la línia i la corba, més gran serà la desigualtat.

Finalment, per valorar la pobresa i desigualtat, també es poden utilitzar:

• Les taxes relacionades amb el llindar de pobresa: És el nivell d’ingressos mínims per persona per no ser considerat pobre. Per exemple, és el percentatge de població amb ingressos inferiors a aquest llindar.
• Les enquestes de pobresa per carència: En aquestes enquestes s’analitza quins béns i serveis bàsics estan a l’abast de la població.

La Funció Distributiva de l'Estat

Quan la desigualtat entre els ingressos que obtenen unes famílies i unes altres és molt pronunciada, es produeixen una sèrie de costos que afecten la normalitat social i econòmica d’un país:

• Costos socials: es redueixen la mobilitat social i augmenten els conflictes socials, la inestabilitat política i la delinqüència.
• Costos econòmics: una desigualtat pronunciada pot produir un menor creixement econòmic.

Per evitar això, el sector públic té com a funció i objectiu principal el repartiment equitatiu de la renda del país entre els seus ciutadans, és a dir, una distribució justa dels ingressos. Tot i que aquest és un concepte subjectiu, qualsevol distribució justa ha de contemplar tres nivells:

• Equitat horitzontal: No hi hauria d'haver diferent retribució per diferències de sexe, raça o classe social.
• Equitat vertical: La retribució s'ha de decidir segons els diferents nivells d'esforç i capacitació.
• Equitat categòrica: Ningú no ha d'estar privat d’obtenir els béns i serveis que donen una vida digna, com l'educació, la sanitat, l'habitatge i la seguretat.

L'Estat té a la seva disposició els instruments fonamentals per reduir la desigualtat en el repartiment de la renda:

• Els controls directes o la regulació dels sectors econòmics a través de la llei, per exemple, establir salaris mínims a cada categoria professional.
• La política fiscal o conjunt d'impostos i altres tributs que cobra el sector públic a les famílies i empreses, i la manera com aquests ingressos es gasten.

Efectes negatius de la intervenció:

• Elevats costos de control.
• Menors incentius al creixement econòmic, fet que pot desincentivar la inversió. A més, és probable que una part de la població activa, un cop tingui cobertes les necessitats bàsiques per l'Estat, no tingui incentius per treballar o els exigeixi un salari molt elevat.

El Pressupost Públic

El pressupost públic és la relació de totes les despeses previstes i dels ingressos estimats d’una administració pública per a l’exercici econòmic següent.

L’elaboració, aprovació, execució i el control del pressupost públic forma el cicle pressupostari:

• Elaboració: és responsabilitat del poder executiu.
• Fase de discussió i aprovació: és responsabilitat del poder legislatiu, que analitza la proposta del Govern i decideix les modificacions i l'aprovació del pressupost.
• Fase d’execució: es produeix durant els dotze mesos següents a l’entrada en vigor i se n’encarrega el Govern.
• Fase de fiscalització o de control pressupostari: es comprova que el pressupost s’ha executat d'acord amb el que s’ha aprovat.

Es produeix dèficit pressupostari quan les despeses previstes no són iguals als ingressos esperats.

Despesa Pública

La despesa es pot analitzar des de tres punts de vista:

• La classificació econòmica: es distingeix entre despeses no financeres i despeses financeres (com l’amortització de deute públic).
• La classificació per programes: les despeses es divideixen en cinc grans grups:
  • Serveis públics bàsics: despeses en justícia, defensa, seguretat, etc.
  • Actuacions de protecció i promoció social: pensions, serveis socials, atur, etc.
  • Producció de béns públics de caràcter preferent: despesa en sanitat, educació, cultura, etc.
  • Actuacions de caràcter econòmic: despesa en infraestructures, recerca, desenvolupament, etc.
  • Actuacions de caràcter general: interessos i amortització del deute públic, administració general, etc.
• La classificació orgànica: permet distribuir la despesa per centres gestors.

Ingressos Públics

A. Ingressos d’operacions no financeres.

• Ingressos derivats d'operacions corrents:
  • Impostos directes: el més recaptat a l’Estat espanyol és l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). Altres impostos directes són l’impost de societats, l’impost sobre el patrimoni o l’impost sobre successions i donacions.
  • Impostos indirectes: l'impost sobre el valor afegit (IVA), impostos especials (alcohol, tabac, electricitat, etc.).
  • Cotitzacions socials: inclouen les quotes que paguen treballadors i empreses a la Seguretat Social, per mantenir el sistema de pensions i ajudes a l’atur.
  • Taxes, preus públics i altres ingressos: són els cobraments que rep el sector públic per oferir determinats serveis (llicències, taxes universitàries, etc.).
  • Transferències corrents: són, per exemple, el cobrament de les multes.
• Ingressos derivats de les operacions de capital: són ingressos diversos, com vendes de terrenys i títols.

Dèficit i Deute Públic

Es produeix dèficit quan en un exercici econòmic les despeses públiques són superiors als ingressos. El dèficit significa que el sector públic gasta més del que ingressa i, per això, ha de recórrer a l'emissió de títols de deute públic.

Aquests títols són documents (valors) que representen un préstec rebut per l'Estat o una altra administració pública. Amb els títols, l'entitat pública emissora reconeix la quantitat prestada i es compromet a retornar-la, al cap d'un termini fixat, juntament amb el pagament d'un interès (rendibilitat).

Els títols de deute públic es negocien i adquireixen en el mercat de bons. Són títols amb un risc d'impagament molt baix; per això s'anomenen actius sense risc.

Segons el venciment, els títols de deute públic de l'Estat es divideixen en tres grups:

• Lletres del Tresor: vencen a curt termini (màxim 18 mesos) i s'emeten al descompte. La diferència entre el valor nominal i el preu d'adquisició és la rendibilitat que obté l'inversor.
• Bons de l'Estat: s'amortitzen en 3 i 5 anys. L'inversor rep cada any un cupó, que són els interessos pels diners prestats.
• Obligacions de l'Estat: similars als bons, s'amortitzen en 10, 15 i 30 anys.

El deute públic viu indica el valor de tots els títols que no s'han amortitzat. Mentre s'incorri en dèficit i s'emetin títols per finançar-lo, el deute públic viu creixerà.

El saldo total de deute públic viu en relació amb el PIB indica el nivell d'endeutament del sector públic d'un país. Per això, els inversors en deute públic jutgen la capacitat que té cada economia per amortitzar el deute de les seves administracions públiques:

• L'endeutament és sostenible si els ingressos previstos creixen al ritme que creix la necessitat d'amortitzar el deute. Com que la recaptació per impostos depèn del creixement econòmic, l'endeutament no ha de créixer per sobre del que creix el PIB.
• L'endeutament és difícilment sostenible si creix per sobre del que creix la producció en el país. En aquests casos, els inversors consideren que el país que emet aquest deute corre el risc de no tornar els diners prestats.
• L'endeutament és insostenible quan el país no pot fer front a la devolució del deute i dels interessos. El país entra en fallida (default) i cap inversor li vol prestar més diners.

Què és la Inflació?

Anomenem inflació el creixement generalitzat i sostingut dels preus de béns i serveis, és a dir, l'augment de preus que afecta un conjunt ampli de béns i que perdura durant un ampli període de temps. Si augmenta el preu d'un sol bé (o de pocs), però no augmenta (o disminueix) el preu de la resta de béns, o si l'increment és esporàdic, no es produirà inflació.

La inflació és una variable de gran importància que ens indica el cost més alt o més baix que béns i serveis tenen per als agents econòmics.

Tipus de taxes d'inflació:

• La taxa d'inflació mensual és la variació dels preus durant un mes, des del començament del mes fins al final.
• Si l'interval de temps que transcorre entre el període inicial i el final és d'un any, la taxa d'inflació és la inflació interanual.
• Si el període inicial comença l'1 de gener, la taxa d'inflació és la inflació acumulada.

Causes de la Inflació

En qualsevol economia, els preus poden augmentar, principalment per dos motius:

• Per l'augment de la despesa dels agents econòmics (inflació de demanda): les famílies, les empreses, el sector públic o el sector exterior volen adquirir més béns i serveis dels que es poden produir de forma immediata, i els preus comencen a pujar. Els motius pels quals els agents de l'economia gasten més són diversos:
  • Expectatives positives sobre el futur, que mouen les famílies a consumir i les empreses a invertir. També el fet que baixin els impostos pot animar a gastar.
  • Augment de la despesa del sector públic en infraestructures o en programes socials.
  • Increment de les exportacions, perquè la resta de països comprin més producció nacional.
• Per l'augment dels costos (inflació d'oferta): els preus augmenten perquè els factors productius, com el petroli o el salari, s'encareixen i les empreses han d'apujar els preus per mantenir els seus marges.

Efectes de la Inflació

L'efecte principal de la inflació és la pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, perquè en pujar els preus es poden comprar menys béns o serveis amb la mateixa quantitat de diners.

Si la inflació és elevada, aquesta pèrdua de poder adquisitiu ve acompanyada d'altres conseqüències:

• S'avancen les compres de tots els béns que es poden emmagatzemar, perquè es poden encarir. Es produeixen desabastiments de productes i malestar social.
• Les famílies amb menys recursos han de renunciar totalment a l'estalvi per mantenir el seu nivell de consum. D'aquí que s'afirmi «la inflació és l'impost dels pobres».
• Les famílies amb ingressos fixos (pensions, salaris, etc.) veuen reduïda la seva capacitat adquisitiva, de manera que demanaran increments proporcionals dels seus ingressos. Aquest mecanisme es coneix com a espiral salaris-preus: com que els preus s'incrementen, es demana que els salaris també ho facin, de manera que augmenten els costos de les empreses, que tornen a apujar els preus..., i així de forma continuada.
• Els països amb elevada inflació són cada vegada menys competitius respecte a l'exterior, perquè produeixen amb costos creixents, fet que perjudica les vendes i incentiva les compres a altres països.

Què és la Deflació?

En un procés de deflació, els preus disminueixen de forma generalitzada i sostinguda. Les compres de béns i serveis es redueixen: les empreses baixen els preus, però les famílies, que esperen preus menors en el futur, retarden les seves compres; algunes empreses tanquen perquè tenen pèrdues, els salaris disminueixen o perden valor i l'atur augmenta, cosa que porta a reduir encara més el consum de béns...