René Descartes: Racionalisme, Mètode i Dubte Metòdic

Descartes: Vida, Obres i Context (S. XVII)

René Descartes neix a França al segle XVII. Va rebre una formació escolàstica aristotèlica, però va ampliar els seus estudis a humanitats, matemàtiques, filosofia, dret i òptica. Va passar gran part de la seva vida a Holanda. Entre les seves obres més destacades hi ha el Tractat del Món, les Meditacions Metafísiques i el Discurs del Mètode. Va morir a Suècia.

El Racionalisme de Descartes

El racionalisme és una filosofia metafísica que es caracteritza per:

• Confiança plena en la raó humana: Creuen que la raó pot conduir l'home al coneixement de la veritat. La raó és l'origen del coneixement, i les veritats es troben a partir de les idees innates. La raó és més important que els sentits, que queden en un segon pla.
• Recerca d'un nou mètode: Busquen un mètode per trobar la veritat, basat en les demostracions matemàtiques.
• Nou concepte de realitat: Hi ha dues substàncies: l'extensa (el cos) i la pensant (la ment). La substància extensa que mostren els sentits no és la veritable, sinó la que comprèn la raó. La substància pensant és la realitat de l'ànima.
• Autors principals: Descartes, Spinoza, Malebranche, Leibniz.
• Dualisme: Separació entre cos i ment.

Finalitat de la Filosofia de Descartes

La filosofia de Descartes té una finalitat pràctica: millorar les condicions de vida dels éssers humans en tres camps: medicina, mecànica i moral. Vol diferenciar-se de l'escolàstica, una filosofia dominant que considera buida i sense resultats pràctics, purament teòrica.

La Moral Provisional de Descartes

Descartes proposa una moral provisional, amb principis bàsics, mentre no es disposa d'una moral definitiva. Aquesta moral es basa en quatre regles:

1. Moderació: Evitar els extrems i mantenir-se en un punt mig. No inclinar-se per cap extrem mentre no hi hagi criteris clars.
2. Fermesa: Prendre decisions clares i mantenir-se ferm en elles, eliminant els dubtes. Només canviar d'opció si es veu la certesa d'una altra.
3. Autodomini: Proposar-se objectius realistes i tenir la capacitat i certesa d'assolir-los.

L'Arbre del Saber

Descartes utilitza la metàfora de l'arbre del saber per explicar la seva filosofia. Sense conèixer els atributs de Déu, no podem demostrar res. No tot és innat; tenim idees que ajuden que els sentits aportin coneixements, però a partir d'experiències.

Tota la filosofia és com un arbre: les arrels són la metafísica, el tronc la física i les branques les altres ciències, que es redueixen a tres principals: la medicina, la mecànica i la moral.

El Mètode Cartesià

El mètode cartesià és universal, vàlid per a totes les disciplines, i es basa en la raó (la capacitat de distingir la veritat de la falsedat). Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, pas a pas. Per dur-lo a la pràctica, cal seguir quatre regles:

1. Regla de l'evidència: No acceptar com a vertadera cap cosa que no es presenti de forma clara i distinta a la ment.
2. Regla de l'anàlisi: Dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar.
3. Regla de la síntesi: Ordenar els pensaments, distingint les qüestions simples de les complexes, i recolzar-se en les solucions dels problemes simples per resoldre els més complexos.
4. Regla de l'enumeració: Fer tantes enumeracions completes i revisions generals com calgui per evitar equivocacions.

Primera Meditació: El Dubte Metòdic

L'exigència de fonamentació: la destrucció de totes les opinions

Regla o principi del dubte: El dubte no és real, és intel·lectual. Descartes el fa servir com a estratègia per destruir les opinions anteriors, que són una barreja de veritats i opinions. Cal netejar la ment, plena de prejudicis. Si trobem el mínim dubte, ho rebutjarem i ho considerarem fals.

Veritat absoluta = dubtar de tot

Si ho posem en dubte, anem més enllà dels prejudicis i trobem veritats absolutes.

• 1er Argument de dubte: Els errors dels sentits. Els sentits ens poden enganyar, no són 100% fiables = fals. Però, només són defectuosos quan hi ha un element que dificulta la seva feina. Necessitem més arguments.
• Resistència al dubte: Les percepcions clares. Quan les condicions de perceptibilitat són bones, sorgeix una resistència.
• 2on Argument de dubte: El somni. La realitat és més precisa que el somni. Però quan somiem coses normals, pensem que és real. Es pot confondre el somni amb la realitat. La realitat és de més qualitat que el somni.
• Resistència a l'argument del somni: Les veritats matemàtiques. Són veritat a la vetlla i al somni perquè són de tipus racional. 2+2 sempre sumarà 4.
• 3er Argument de dubte: El Déu enganyador (o la incertesa del meu origen). Si Déu ens ha fet defectuosos per naturalesa, potser les matemàtiques no són com creiem. Si la nostra naturalesa és defectuosa, 2+2 podria ser fals. Però si demostrem que hi ha un Déu no enganyador, aquest argument es desmunta. Com que no podem demostrar l'existència d'un Déu no enganyador, podem estar instal·lats en l'error.
• Resistència a l'argument del Déu enganyador: L'hàbit o costum. L'ordre psicològic té un paper important. Si desviem l'atenció, el costum ens farà tornar a pensar en allò que pensàvem abans.
• Argument final del dubte: El geni maligne. Un personatge pervers, un autoengany. Ens fa estar en un estat de dubte permanent. Ens farà trobar la primera veritat absoluta.

Segona Meditació: El "Cogito" i la Distinció Ment-Cos

La primera certesa: la pròpia existència

Si dubto, existeixo. El geni maligne em pot enganyar, per tant, sóc el subjecte del seu engany. Jo sóc, jo existeixo. Afirmo que sóc i existeixo. Encara que el meu cos no existeixi. Penso, per tant existeixo. La única realitat és que penso, sóc un ésser pensant, una substància.

Naturalesa pensant del jo

L'única cosa de la qual no puc dubtar és que penso. Sóc esperit, ment, ànima, substància. El geni maligne no em pot enganyar amb els meus pensaments. Som éssers pensants. Entrem en un solipsisme: només puc afirmar que existeixo jo i els meus pensaments.