Replicació de l'ADN: Procés Complet en Bacteris i Eucariotes
Mecanisme de Duplicació de l'ADN en Bacteris
Fase d'Iniciació
La Helicasa trenca els ponts d'hidrogen entre els dos filaments complementaris i els separa perquè serveixin de patrons. El desenrotllament de la doble hèlix dona lloc a superenrotllaments en la resta de la molècula, capaços d'aturar el procés. Per això, cal l'acció de Topoisomerases que eliminin les tensions de la fibra d'ADN.
Després, intervenen unes proteïnes que s'enllacen sobre l'ADN de filament únic (proteïnes estabilitzadores) que tenen la funció de mantenir la separació dels dos filaments complementaris. D'aquesta manera, s'inicia la formació de la forqueta de replicació.
Fase d'Elongació
Cap ADN-polimerasa no pot actuar sense encebador. Primer hi intervé una ARN-polimerasa, aquest enzim es diu Primasa i sintetitza un fragment curt d'ARN, format per uns 10 nucleòtids, anomenat Primer, que actua com a encebador.
Després, hi intervé l'ADN-polimerasa III, que comença a sintetitzar en direcció 5' → 3', un filament d'ADN a partir de nucleòtids trifosfat. Aquest nou filament és de creixement continu, ja que la helicasa no s'atura, i s'anomena filament conductor.
Posteriorment, l'ADN-polimerasa I retira els segments d'ARN i omple els buits amb nucleòtids d'ADN. Finalment, l'ADN-ligasa empalma els diferents fragments. Aquest filament és de creixement discontinu.
El procés continua d'aquesta manera fins a la duplicació total de l'ADN.
Mecanisme de Duplicació de l'ADN en Eucariotes
L'ADN dels eucariotes està fortament associat a histones. Durant la replicació, el filament que serveix de patró al filament conductor reté les histones, i tots dos s'enrotllen sobre els octàmers antics. El filament que serveix de patró al filament retardat i el filament retardat es cargolen sobre nous octàmers d'histones que arriben als llocs de replicació per formar nous nucleosomes.
La longitud de l'ADN d'un cromosoma eucariòtic és molt més gran que la del bacterià. El procés és bastant més lent per la presència d'histones i, en cada ADN d'un cromosoma, no hi ha un sol origen de replicació. Les bombolles de replicació s'activen de manera coordinada i constitueixen les unitats de replicació.