La Segona República Espanyola: Del Bienni Conservador al Front Popular (1933-1936)
La República de Dretes (1933-1936): Bienni Contrareformista
Constitució d'un nou govern
Alcalá Zamora, que no confiava en Gil Robles per les seves simpaties cap a Hitler i Mussolini, nomenà president del govern a Lerroux; però aquest, per a governar, necessitava el suport de la CEDA (117 escons), ja que només tenia 104 escons (el 3r més votat era el PSOE amb 58 escons). Gil Robles li imposà la condició de desmantellar les reformes d'Azaña.
La política contrareformista
Política religiosa
- No s'aplicà la Llei de Congregacions Religioses.
- Continuaren funcionant col·legis catòlics.
- L'Estat finançà part del sou dels rectors.
Política agrària
- Retorn de terres confiscades als Grans d'Espanya.
- Anul·lació de la Llei de Termes Municipals.
- Possibilitat d'expulsió d'arrendataris.
Política laboral
- Es baixaren els salaris gairebé un 50%.
- Acomiadament lliure de sindicalistes.
Política militar
- Amnistia per als participants en la "Sanjurjada" del 32.
- Alts càrrecs per als africanistes: Franco (cap de l'Estat Major), Mola (cap de l'Exèrcit d'Àfrica), Fanjul (subsecretari del ministre).
Política autonomista
A Catalunya
Conflicte de competències amb la Generalitat. Aquesta aprovà el 1934 la Llei de Contractes de Conreu, que permetia als rabassaires, arrendataris del sector vinícola, comprar la terra que havien treballat durant 18 anys. Però el govern central declarà inconstitucional la llei. Més endavant se suspendrà l'Estatut i s'empresonarà Companys.
Al País Basc
La majoria radical-cedista bloquejà el debat a les Corts de l'Estatut, fet que provocà l'apropament del PNB cap a les esquerres.
La Revolució d'Octubre del 1934
Causa
Nomenament de 3 ministres de la CEDA (agricultura, treball i justícia) per Lerroux.
Desenvolupament
- Mentre els republicans d'esquerra (Azaña i Martínez Barrio) ho consideraren una traïció a la república i es limitaren a protestes verbals, en canvi els socialistes (Prieto, Caballero) cridaren a la vaga i la insurrecció armada, excusant-se en el risc del feixisme i per impedir que Gil Robles destruís legalment la república. Però els fets contradigueren aquesta justificació perquè només eren 3 ministres cedistes de tot el gabinet i no hi havia perill de cop d'Estat autoritari.
- A tota Espanya el seguiment de la vaga fou irregular (la majoria d'anarquistes no hi participaren) i els obrers foren ràpidament derrotats, llevat de Catalunya i Astúries.
A Catalunya
Companys proclamà l'Estat Català, trencant la legalitat republicana, però en no ser recolzat pels sindicats i després pel bombardeig de l'exèrcit de la Generalitat i l'Ajuntament, fou empresonat i se suprimí l'Estatut de Catalunya.
A Astúries
Hi triomfà temporalment una autèntica revolució social perquè disposaven de les fàbriques d'armes d'Oviedo i la dinamita de les mines, i perquè aconseguiren una "Aliança Obrera" amb socialistes, comunistes i anarquistes. La regió es transformà en una "república soviètica de facto" per la socialització dels serveis públics, transports, etc. Els insurrectes assassinaren unes 50 persones (rics, enginyers i rectors). El govern, aconsellat per Franco, hi envià legionaris i regulars que venceren els obrers i es dedicaren a assassinar a sang freda, violar i saquejar.
Significat de la Revolució d'Astúries
Ningú no nega que fou un moviment il·legal contra el govern legítim, però mentre uns pocs (César Vidal) el consideren l'inici de la Guerra Civil, altres (la majoria d'historiadors) el veuen com un intent per a consolidar les reformes "azañistes".
Conseqüències de la Revolució d'Astúries
- Descrèdit del govern radical de Lerroux pels mètodes brutals amb què havia pacificat Astúries.
- Diferències entre Alcalá Zamora i Lerroux, ja que el primer no era partidari d'aplicar penes de mort als revoltats, ara empresonats.
- Enfortiment de la CEDA de Gil Robles, que ara passà de 3 a 5 ministres i que, aprofitant les "atrocitats del terror roig", aprofundirà més en la contrareforma.
- Creixement de l'antirepublicanisme en la dreta catòlica:
- Calvo Sotelo creà el Bloque Nacional (1934) fusionant RE i alguns carlins (CT: Comunió Tradicionalista, s'hi afegí el 1936).
- José Antonio Primo de Rivera creà FE (Falange Española) i de les JONS, fusionant (1934) FE i les JONS.
- Polarització definitiva entre esquerres i dretes:
- Esquerres: s'hi havia demostrat quin seria el seu destí si guanyava la dreta.
- Dretes: s'hi havia demostrat que l'esquerra volia la "revolució bolxevic".
Resultat: Per a cap d'ambdós bàndols la cohabitació era una opció possible. El conflicte es postergaria perquè tots dos pensaven vèncer a les pròximes eleccions.
La fi del govern radical-cedista
Dos escàndols desprestigiaren Lerroux
- L'Estraperlo: dos empresaris subornaren polítics radicals (inclòs el fill adoptiu de Lerroux) per aconseguir la introducció als casinos del joc de ruleta trucada.
- Cas Nombela: un inspector de colònies denuncià malversació de fons públics a favor d'una empresa que aprovisionava l'exèrcit d'Àfrica.
Gil Robles cregué que havia arribat el moment d'un govern íntegrament de dretes
En el moment en què Alcalá Zamora féu que Lerroux dimitís. Però el president de la República es negà a nomenar Gil Robles i convocà noves eleccions.
El Front Popular (1936)
A les eleccions de febrer del 36 participaren les forces polítiques
Esquerres
Unides en una gran aliança: el Front Popular, amb:
- Classes mitjanes: Esquerra Unida (AR+PRS+ORGA), UR Martínez Barrio (dissident PRR), ERC.
- Classes obreres: PSOE, UGT, PCE, POUM, PS. La CNT no signà, però no recomanà l'abstenció.
Dretes
Dividides en:
- BN (unió de RE+CT).
- PRR desprestigiat (Lerroux).
- FE i de les JONS (minoritària).
- La CEDA només aconseguí pactes electorals puntuals.
Els resultats electorals manifesten
- Enfonsament del centre polític.
- Separació entre esquerra (47,17%) i dreta (45,65%).
- Triomf del Front Popular:
- Havent obtingut escassos vots més, es beneficià de la llei electoral que concedia majoria d'escons al partit més votat.
- Guanyà a les grans ciutats, zones industrials i mineres, àrees de latifundi i regions que pretenien autonomia (perquè la dreta només va guanyar a l'Espanya interior rural).
El nou govern
Alcalá Zamora nomenà cap de govern Azaña, qui presidí un govern integrat per republicans d'esquerra (els socialistes el recolzaren, però no hi participaren perquè triomfà la postura dels caballeristes) que emprengueren les reformes: autonòmiques, agràries. Les Corts destituïren Alcalá Zamora, sent substituït en la presidència de la República per Azaña, qui nomenà president del govern Casares Quiroga (ORGA).
L'època del desordre públic
Hi contribuïren 3 factors:
- L'amnistia general decretada pel govern tragué de les presons a gent violenta i delinqüents.
- Les bases de l'esquerra es descontrolaren i el govern no sabé actuar hàbilment:
- Conflictivitat al camp: ocupació de terres, robatoris de collites, animals i maquinària, enfrontaments amb terratinents.
- Problemes a la ciutat: mentre els obrers exigien la readmissió dels acomiadats, els patrons responien tancant les empreses.
- Anticlericalisme: onada d'atacs i crema d'edificis religiosos.
- Milícies sindicals armades: sobretot les de CNT-FAI i les JSU (Joventuts Socialistes Unificades de Carrillo, socialistes + comunistes).
- En conèixer els resultats electorals, la dreta, presa de pànic, es negà a acceptar la seva derrota, com ho demostra:
- Els carlins crearen milícia armada (Requetès).
- Els falangistes aplicaren la "dialèctica dels punys i les pistoles" de José Antonio Primo de Rivera en protagonitzar als carrers enfrontaments armats i violents amb milícies sindicals (per això el govern empresonà José Antonio i tancà les seus de Falange).
- La CEDA ja només confiava en un cop d'Estat i recolzà Falange amb suport financer de l'oligarquia i de la Itàlia feixista.
Resultat: La violència al carrer i els crims polítics continuaren augmentant, tant per part de l'esquerra com de la dreta.
La conspiració militar
- Començà a planificar-se l'endemà del triomf del Front Popular, però el govern republicà tractava de desarticular-la enviant els militars sospitosos a: Canàries (Franco), Navarra (Mola), Balears (Goded), Cadis (Varela) i Las Palmas (Orgaz).
- Reunió de generals a Madrid (març) on s'acordà un alçament militar:
- "Per restablir l'ordre", sota el comandament de Sanjurjo (exiliat a Portugal) per al juliol.
- Que "no seria ni per la República ni per la Monarquia, sinó per Espanya". Així aconseguia el suport de:
- CEDA: monarquia alfonsina.
- Falangistes: règim a la italiana.
- Carlins: monarquia tradicionalista.
- Mola: dictadura militar.
12 de juliol
El cautelós Franco (que havia estat a Madrid al març) informà Mola que no s'uniria als insurgents; i Mola, desesperat, pensà que sense "Miss Illes Canàries", com l'anomenava despectivament, la rebel·lió no triomfaria.
Nit del 12 al 13 de juliol
Tot canvià: José Castillo, oficial de la Guàrdia d'Assalt i d'esquerres, fou assassinat. Els seus companys decidiren venjar-lo i, amb pistolers de les JSU, anaren a buscar Gil Robles. Com que no estava a casa, es dirigiren a la de Calvo Sotelo i li dispararen un tir a la nuca. Aquest fet decidí els oficials indecisos (Franco) a sumar-se al cop, fet que Mola aprofità per fixar la data del 18 de juliol.
17 de juliol
Assabentat el cap de govern (Casares Quiroga) del pla, envià destructors a l'Estret de Gibraltar i ordenà al comandant de Melilla l'arrest dels subordinats; però aquests se li avançaren, el detingueren, decretaren la llei marcial, executaren les autoritats civils d'esquerres i els líders sindicals i ocuparen els edificis públics.
18 de juliol
L'alçament s'estengué a la península.
Resultat: La situació tenia 3 eixides possibles:
- Ràpida victòria dels insurrectes.
- Ràpida victòria de les forces fidels a la república.
- Divisió d'Espanya en 2 bàndols armats que lluitarien fins al triomf en una guerra civil. Desgraciadament i per a sorpresa de tots els protagonistes, aquesta fou l'opció que va prevaldre.
Conclusió
La responsabilitat de la tragèdia en què anava a submergir-se Espanya recau en:
- El rebuig de la dreta a acceptar qualsevol reforma.
- La fanfarroneria i l'hegemonisme del moviment obrer espanyol.
- Els errors dels infortunats polítics de la República, pressionats pels apologistes de dretes i esquerres.