La Segona República Espanyola: Eleccions, Constitució i Partits (1931)
Les Eleccions de 1931 i el Govern Provisional
El 12 d’abril de 1931 es van celebrar les eleccions municipals a Espanya, que van tenir una gran participació. Els partits que s’havien coalitzat en el Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes i nacionalistes) es van imposar a les grans ciutats i a la majoria de nuclis industrials.
El 14 d’abril, els regidors electes de la localitat guipuscoana d’Eibar van ser els primers a proclamar la República, i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats, mentre que la població havia sortit al carrer de manera pacífica i espontània per a celebrar-ho. Davant la situació, Alfons XIII va renunciar a la potestat reial i va abandonar el país en direcció a l’exili.
A Madrid, els representants que havien signat el Pacte de Sant Sebastià van constituir un Govern Provisional que el mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i va proclamar oficialment la Segona República Espanyola. El govern provisional va convocar immediatament eleccions a Corts Constituents per al dia 28 de juny i va prendre un seguit de disposicions d’urgència:
- La concessió d’una amnistia general per als presos polítics.
- La proclamació de les llibertats polítiques i sindicals.
- Mesures per protegir els pagesos expulsats de les terres per no haver pagat les rendes.
La Proclamació de la República Catalana
A Catalunya, el triomf de les candidatures republicanes i d’esquerres havia sigut aclaparador. La Lliga va perdre la supremacia i el gran vencedor va ser Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El mateix 14 d’abril, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’aquest partit, proclamà la República Catalana, integrada en una federació de repúbliques ibèriques.
La iniciativa dels dirigents catalans va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República, perquè els acords de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera com s’hi articularien les diferents nacionalitats serien establertes per la Constitució. Una comissió del govern provisional espanyol va viatjar a Barcelona per a demanar a Macià que se sotmetés la seva decisió al govern de l’Estat, a canvi de la concessió immediata d’un Règim d’Autonomia. Per signar aquest acord, Niceto Alcalá Zamora es va traslladar a Barcelona el 21 d’abril.
La Constitució del 1931
Les eleccions generals del 28 de juny van tenir una participació molt alta. La victòria va ser per a la coalició d’esquerres, i el Govern, per tant, va quedar en mans de la coalició vencedora, que va ratificar en els seus càrrecs Niceto Alcalá Zamora com a cap del Govern, i els ministres del govern provisional. Les Corts van acordar ràpidament elaborar un projecte de Constitució.
La Constitució de 1931, molt avançada per al seu temps, tenia un fort caràcter democràtic i progressista. La Constitució declarava que tots els poders emanen del poble i establia els principis següents:
- L’Estat es configurava de manera integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
- El poder legislatiu residia en les Corts, constituïdes amb una sola cambra amb atribucions molt àmplies.
- L’executiu requeia en el Govern, format pel Consell de Ministres i el cap del Govern, i també en el President de la República, cap de l’Estat i representant institucional.
- El poder judicial es confiava a uns jutges independents.
Drets i Laïcitat
La Constitució incloïa també una àmplia declaració de drets i llibertats i mostrava una gran preocupació pels temes socials. Garantia la llibertat absoluta davant de la llei, l’educació, la feina i la no discriminació per raons d’origen, de sexe o de riquesa. Establia el vot des dels 23 anys i per primera vegada concedia el sufragi a les dones. També reconeixia la facultat del Govern d'expropiar béns d’utilitat social i definia el treball com una obligació social.
Finalment, afirmava la laïcitat de l’Estat, atès que no declarava cap religió com a oficial, i reconeixia el matrimoni civil i el divorci.
La Constitució, malgrat que va ser aprovada per una àmplia majoria, no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques. Les dretes es van manifestar contra la laïcitat de l’Estat i la descentralització. L’aprovació dels articles de la Constitució que feien referència a la religió va provocar la dimissió de molts polítics catòlics del Govern, raó per la qual Manuel Azaña va passar a dirigir el Govern i Niceto Alcalá Zamora la Presidència de la República.
Partits i Sindicats durant la Segona República
L’etapa republicana va inaugurar un període de gran activitat de les formacions polítiques i sindicals. Les discussions parlamentàries tenien una àmplia repercussió a la premsa i en l’opinió pública, que va experimentar una politització creixent.
Les Formacions d’Esquerra
Dins l'esquerra política va destacar la formació d'Izquierda Republicana, creada l’any 1934 a partir de la convergència del partit Acción Republicana de Manuel Azaña, i del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo. En l’àmbit gallec cal destacar l’Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA).
El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) tenia una influència notable entre els treballadors i agrupava dos corrents:
- Un de socialdemòcrata, que era partidari de consolidar el règim republicà, i estava encapçalat per Julián Besteiro i Indalecio Prieto.
- Un altre de revolucionari, que veia la República com un camí vers el socialisme. Aquest sector estava liderat per Largo Caballero.
Més a l’esquerra se situava el Partido Comunista de España (PCE), que tenia un nombre de militants reduït.
La Força Sindical: CNT i FAI
La força sindical més important era la CNT (Confederació Nacional del Treball), de caire anarquista, que l’any 1936 comptava amb 1 milió d’afiliats a Espanya, i tenia un fort arrelament a Catalunya. Aquesta central sindical també tenia dues línies d’actuació:
- D’una banda, els anomenats trentistes, que defensaven una orientació netament sindicalista i de caire moderat i mostraven un cert suport a la República.
- D’una altra banda, el sector més revolucionari, agrupat al voltant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), dirigit per líders com Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.