La Segona República Espanyola: Proclamació, Forces Polítiques i Constitució de 1931
La Segona República: proclamació, forces polítiques i Constitució de 1931
1.1. La proclamació de la Segona República
Els resultats de les eleccions municipals del 12 d'abril es van conèixer el dia 14. A la gran majoria de les ciutats van guanyar les candidatures republicanes. En 40 de les cinquanta capitals de província van guanyar els republicans, i també van guanyar a la major part de les altres ciutats i grans poblacions, allà on el vot era més lliure i net. Les candidatures monàrquiques només van guanyar en petits municipis on encara era important el pes dels caciquis. Conegut el resultat, amb gran entusiasme, es va proclamar als municipis la Segona República el dia 14 d'abril de 1931. Aquell mateix dia Alfons XIII va decidir sortir d'Espanya cap a l'exili a Roma. Es va constituir a Madrid un Govern Provisional que havia estat dissenyat abans per les forces republicanes en el Pacte de Sant Sebastià, l'agost de 1930.
Va ocupar la presidència Niceto Alcalá Zamora, que va decretar una àmplia amnistia, va proclamar les llibertats públiques i sindicals i va començar a dissenyar les grans reformes que havien de ser dutes a terme. El primer problema al qual va haver de fer front el Govern va ser Catalunya. Francesc Macià havia proclamat a Barcelona l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, però això contravenia el pactat a Sant Sebastià, ja que la forma de l'Estat espanyol havia de decidir-se per unes Corts encara no constituïdes. Diversos ministres van anar a Barcelona a negociar amb Macià i van decidir atorgar a Catalunya una autonomia, a condició que elaborés un estatut, que aquest fos aprovat en referèndum pel poble de Catalunya i aprovat per les Corts. D'aquesta manera naixia la Segona República reconeixent el dret d'autonomia de les regions.
1.2. Les forces socials i polítiques a la República
A la dreta, els que no acceptaven el règim republicà eren els feixistes (molt minoritaris llavors) de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista d'Onésimo Redondo, i la Falange Espanyola de José Antonio Primo de Rivera (aquestes dues forces s'unirien el 1934); i els monàrquics alfonsins de Renovación Española de José Calvo Sotelo i els carlins de Comunión Tradicionalista. Els que sí acceptaven el règim republicà a la dreta eren els partits agrupats en la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas de Gil Robles) i els nacionalistes conservadors de la Lliga Catalana i el Partit Nacionalista Basc (PNV), i altres organitzacions catòliques. Els propiament republicans estaven molt dividits; destaquen el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, Acció Republicana de Manuel Azaña, la ORGA (Organización Republicana Gallega Autónoma) de Casares Quiroga i Esquerra Republicana dels catalans Francesc Macià i Lluís Companys. A l'esquerra militaven el PSOE d'Indalecio Prieto i la UGT de Largo Caballero, el PCE (Partit Comunista d'Espanya) de Dolores Ibárruri, el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) d'Andreu Nin i els sindicats anarquistes CNT i FAI.
1.3. La Constitució de 1931
Les Corts, presidides per Julián Besteiro, van aprovar els decrets del Govern i van crear una comissió per elaborar un projecte de Constitució. Un dels temes més controvertits va ser el del vot de la dona. La diputada Victoria Kent creia que la dona espanyola encara no estava culturalment preparada per votar; Clara Campoamor va defensar el vot de la dona i va acabar guanyant. Les Corts van aprovar la nova Constitució el 9 de desembre de 1931, amb l'absència dels diputats de la dreta. El text no es va sotmetre a referèndum, per la qual cosa la dreta sempre va sostenir que la Constitució republicana no tenia el suport del poble i es va proposar des del principi canviar-la. La Constitució republicana era un text d'esquerres, en el qual la dreta tenia poc acomodament per poder governar amb ella. La Constitució definia Espanya com una República de treballadors de tota classe i com un Estat integral compatible amb l'autonomia dels municipis i regions (forma ambigua entre Estat unitari i federal). Com a forma de govern establia la república parlamentària. Les Corts estaven constituïdes per una única cambra, el Congrés dels Diputats; desapareixia el Senat. Les Corts tenien el poder legislatiu i el control dels pressupostos i del Govern. El president de la República era elegit pels diputats per a un mandat de sis anys, i tenia la facultat de nomenar el president del Govern, així com facultats per dissoldre les Corts, però només dues vegades durant el seu mandat, i les Corts podien destituir-lo en cas que abusés d'aquesta prerrogativa (com li va succeir a Niceto Alcalá Zamora). El president del Govern i els seus ministres exercien el poder executiu i eren responsables davant les Corts.
Els drets i deures dels espanyols estaven clarament especificats. A més de recollir les llibertats que apareixien en els textos constitucionals del segle XIX, recollien altres com la lliure associació, el dret de reunió i sindicació, el dret a l'educació i al treball, i no es feia distinció entre els drets dels fills nascuts fora o dins del matrimoni. La Constitució combinava el dret a la propietat privada amb el dret de l'Estat a intervenir en assumptes econòmics. Era possible expropiar la propietat privada amb la deguda indemnització si ho justificava el bé general, la qual cosa obria pas a la reforma agrària per donar terra als camperols sense ella. Establia un model d'economia mixta, estatal i capitalista, molt avançat per a l'època, cosa que va provocar l'oposició de la dreta, dels terratinents i dels industrials; no obstant això, els sectors més radicals del moviment obrer exigien més, la col·lectivització de tota la propietat.