La Resistència Antifranquista a Catalunya: Del Maquis a les Vagues (1944-1957)
La Invasió de la Vall d'Aran i el Maquis (1944-1952)
L'Operació Reconquesta d'Espanya a la Vall d'Aran
L'acció més espectacular que va protagonitzar el maquis va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d’octubre de 1944. Uns 3.000 guerrillers, ben armats i organitzats en brigades, van penetrar en territori català. L’acció per sorpresa i les escasses forces franquistes existents a la zona van permetre que durant deu dies els guerrillers ocupessin la Vall, amb l’excepció de Viella.
Però, finalment, davant els errors en el plantejament logístic, la manca de suport de la població i la reacció franquista mitjançant l’acció policial i militar, els maquis van haver de retirar-se.
El Manteniment Residual de la Guerrilla
Malgrat aquesta desfeta, l’activitat guerrillera va mantenir-se, protagonitzada per l’anarquisme i algunes accions de caràcter individual, encara que de forma residual, fins al 1952. Es tractava, però, d’una resistència cada cop més inoperant i minimitzada pel règim.
- Les seves accions eren silenciades per la premsa controlada pel franquisme.
- Les accions més destructives eren presentades com a accions vandàliques, tot amagant la seva intencionalitat política.
- La Guàrdia Civil cada cop serà més eficaç en la lluita contra el maquis.
El Desgast de l'Oposició Interior
L'oposició va pecar de certa insensibilitat per comprendre quina era la situació real, moral i material de les classes populars catalanes que restaven al país. No van ser capaços d’entendre el grau d’esgotament després de la llarga guerra i les dificultats reals que hi havia per articular la resistència. La possibilitat d’una insurrecció armada després de la llarga guerra era impensable.
Moltes organitzacions van quedar fortament delmades i d’altres pràcticament van desaparèixer del país. Altres, tot i mantenir alguna presència interior, es desgastaven per les lluites intestines i les escissions que es produïen des de l’exili. Els que millor resistien eren els comunistes del PSUC-PCE, que davant la consolidació del règim van optar per posar fi a la lluita guerrillera.
La Transició a la Lluita Social i Obrera (Anys 50)
L'Antifranquisme i les Reivindicacions Laborals
Als anys 50, s’iniciava una nova etapa en l’oposició interior al règim. L'antifranquisme s’associaria a les lluites socials i les reivindicacions laborals. Les organitzacions polítiques que volien sobreviure a l’interior van haver de vincular-se al procés de canvi que s’estava produint al país. La resistència quotidiana serà la que permetrà el manteniment de la memòria i la resistència tot i la repressió franquista.
D’aquesta manera, a finals dels 40 ja sorgeixen reivindicacions obreres que sí que tenien part de rebuig al règim, però sobretot protestaven per les pèssimes i duríssimes condicions laborals i els baixos salaris.
Fites Clau del Moviment Obrer
El moviment de protesta es va anar consolidant amb accions significatives:
- 1945: Primeres vagues en el tèxtil català centrades en el baix salari.
- 1947: Vaga general al País Basc.
- 1951: El moviment més significatiu va ser la Vaga de Tramvies de Barcelona, reivindicant la disminució del nivell de vida en general. Va ser un boicot general per la pujada de preus del bitllet que va acabar amb una vaga el 12 de març.
- 1957: La Vaga de Tramvies es va repetir.
L'Emergència del Moviment Universitari
El moviment universitari va trigar més a manifestar-se. Al 1956 es fan les primeres revoltes d’estudiants, marcant l'inici d'una nova font d'oposició al règim.