La Restauració (1874‑1902): torn pacífic, caciquisme i 1898

La Restauració: torn pacífic i mecanismes

a) Torn pacífic ideat per Cánovas

a) El polític Cánovas va idear un sistema d'alternança pacífica al poder, entre conservadors i liberals, basat en el pacte i en la manipulació dels mecanismes electorals. Aquest sistema es va recolzar en les institucions de la corona, l'exèrcit i els partits conservador i liberal, que s'alternaven en el poder.

b) Mecanismes de control electoral

b) Per assegurar l'alternança en el poder de conservadors i liberals s'utilitzaven uns mecanismes que controlaven els resultats electorals:

• compra de vots i coacció dels votants mitjançant el caciquisme;
• designació prèvia dels candidats (encasellat, cuneros);
• falsejament d'actes i de les llistes electorals;
• altres pràctiques d'adulteració dels resultats.

Les semblances entre el Partido Conservador i el Partido Liberal eren les següents: la seva base electoral estava formada per una extracció social similar, basada en els privilegiats i la classe mitjana acomodada. Ambdós partits van portar a terme una política comuna de defensa dels interessos de les classes privilegiades i de la classe mitjana acomodada. Conservadors i liberals van acordar un pacte consistent a no promulgar lleis que l'altre partit es veiés obligat a abolir quan arribés el seu torn. Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i l'estat liberal.

Les principals diferències entre conservadors i liberals eren les següents: el partit de Cánovas, amb més presència de terratinents, tendia a defensar l'Església i l'immobilisme polític. El de Sagasta, que integrava professionals, era pròxim a un progressisme laic. Els conservadors eren partidaris del sufragi censatari i de la defensa de l'Església i de l'ordre establert, mentre que els liberals defensaven el sufragi universal i unes reformes socials progressistes.

c) Forces polítiques al marge

c) Quedaven al marge del sistema polític de la Restauració les formacions carlines, republicanes, socialistes i nacionalistes, que tenien un paper merament testimonial al parlament.

Durant la Restauració els carlins pràcticament van desaparèixer de l'escena política, mentre que els republicans més moderats, dirigits per Emilio Castelar, van assolir alguns èxits electorals i van obtenir presència al parlament.

Els socialistes, representats pel Partido Socialista Obrero Español de Pablo Iglesias, van tenir cada cop més influència entre un sector de les classes populars urbanes.

Els nacionalistes, per la seva banda, van guanyar terreny entre la burgesia industrial de Catalunya i el País Basc, liderats per la Lliga Regionalista i el Partit Nacionalista Basc.

d) Guerra de Cuba i la crisi colonial

d) Els governs de la Restauració van portar a terme una política proteccionista que estrangulava l'economia cubana. Així mateix, van rebutjar també tota proposta de dotar l'illa d'autonomia i reformar l'estatut colonial.

La guerra es va iniciar amb l'aixecament dels grups independentistes que volien alliberar Cuba de l'estricte control econòmic que imposava Madrid.

Aquests grups van gaudir del suport dels Estats Units, que tenia importants interessos econòmics a l'illa, i que, amb el pretext del «desastre» de l'USS Maine, ancorat en el port de l'Havana, van declarar la guerra a Espanya.

El conflicte cubà va generar oposició entre els catalans, que s'oposaven al reclutament de quintos del Principat per anar a lluitar a una guerra que, segons ells, es podia haver evitat concedint més autonomia als cubans.

e) Conseqüències polítiques i socials del 1898

e) Entre les principals conseqüències polítiques, econòmiques i socials derivades del desastre del 1898 cal destacar les següents:

• abandonament de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, que passen a l'àmbit d'influència dels Estats Units;
• destrucció del mite de l'imperi espanyol; Espanya és relegada a un paper internacional secundari;
• sorgeix una crisi moral i ideològica entre l'opinió pública espanyola;
• expansió dels moviments nacionalistes, sobretot al País Basc i a Catalunya;
• aparició de moviments regeneracionistes crítics amb la Restauració, que propugnen la necessitat de modernitzar la política espanyola;
• cohesió del grup d'intel·lectuals conegut com la Generació del 98, que plantegen una reflexió profunda sobre el sentit d'Espanya i el seu paper a la història;
• canvi de mentalitat en alguns militars, que tendeixen a adoptar postures autoritàries i intransigents davant l'onada antimilitarista posterior al desastre de Cuba.

El regeneracionisme era un moviment que pretenia modernitzar la societat i l'Estat espanyols, sorgit del desastre del 1898. Les figures principals eren: Joaquín Costa, que pretenia arraconar els valors tradicionalistes de l'imperialisme espanyol i modernitzar tant l'economia com la societat a partir de l'alfabetització de la població i la instauració de nous referents culturals; i el general Camilo G. Polavieja, que proposava una reestructuració i una modernització institucional de l'Estat espanyol.

Glossari i termes clau

Caciquisme: forma de govern que recaia en el cacic, senyor que controlava el poder local mitjançant la utilització de la seva influència i del poder econòmic sobre la resta de la població. Durant la Restauració va ser un dels pilars del sistema.

Torn pacífic: sistema polític consistent en l'alternança en el govern de dos partits. En la Restauració monàrquica, el Partido Conservador i el Partido Liberal van accedir successivament i alternativament al poder per torns, i en van quedar excloses la resta de forces polítiques.

Cunero: candidat no resident en el districte electoral i patrocinat pel govern. En la Restauració, el sistema de l'encasellat impulsava la candidatura dels cuneros o aliens al districte electoral mitjançant la designació prèvia.

Oligarquia: forma de govern en la qual el poder és exercit per un grup reduït de persones. En el darrer quart del segle XIX, a Espanya el poder polític es concentrava en mans d'una minoria: l'oligarquia terratinent i la burgesia industrial.

Tupinada: recursos electorals il·legals que servien per adulterar els resultats electorals en la Restauració borbònica, mitjançant els quals conservadors i liberals s'alternaven en el poder.

Bipartidisme: sistema polític consistent en el govern altern de dos partits. En el darrer quart del segle XIX a Espanya es va donar el bipartidisme de manera alterna: el conservador i el liberal.

Encasellat: consistia en la designació prèvia de candidats pel ministre de Governació. Era un dels mètodes de manipulació electoral utilitzats durant la Restauració borbònica.

Integrisme: corrent derivat del carlisme, representat pel Partido Católico Nacional liderat per Ramón Nocedal. Actitud conservadora que defensava l'immobilisme tradicionalista; tenia certa influència a la Catalunya rural.

Possibilisme: ideologia republicana que defensava la integració del republicanisme al sistema polític de la Restauració. Era liderada pel Partido Republicano Posibilista d'Emilio Castelar.

Mambises: nom que rebien els guerrillers independentistes cubans durant el moviment insurreccional que va donar pas a la guerra de Cuba, el 1895-1898.

Regeneracionisme: moviment que pretenia modernitzar la societat i l'Estat espanyols, sorgit del desastre del 1898 (pèrdua de les últimes colònies d'ultramar).

Personatges destacats

Valeriano Weyler (1838–1930). Polític i militar espanyol. Era capità general de Cuba durant la insurrecció independentista de José Martí l'any 1895. En la seva lluita contra els cubans va emprar el mètode de la reconcentració, consistent en aïllar la població civil dels insurrectes.

William McKinley (1843–1901). Polític nord-americà, president dels Estats Units (1897–1901). Va intervenir en el conflicte cubà i la guerra amb Espanya va acabar amb la pèrdua de les últimes colònies ultramarines (Cuba, Puerto Rico i Filipines), que van passar sota la influència dels Estats Units.

Manuel Duran i Bas (1823–1907). Polític i advocat, va ser ministre de Gràcia i Justícia durant la regència de Maria Cristina.

Francisco Giner de los Ríos (1839–1915). Filòsof i pedagog; va fundar la Institución Libre de Enseñanza, des d'on va impulsar un mètode pedagògic innovador.

Joaquín Costa (1846–1911). Advocat i pensador. Representant del regeneracionisme sorgit després del 1898. Va participar en la Institución Libre de Enseñanza i va mostrar un gran interès per l'educació i les qüestions socials i polítiques; va donar suport a les reivindicacions camperoles.

José Martí (1853–1895). Fundador del Partido Revolucionario Cubano. Va protagonitzar la revolta independentista iniciada el 24 de febrer de 1895 (el Grito de Baire).

Francesc Rius i Taulet (1833–1890). Polític i advocat; va ser alcalde de Barcelona en quatre etapes durant les dècades de 1870 i 1880. Va impulsar l'Exposició Universal de 1888 i diverses millores urbanístiques.

Arsenio Martínez Campos (1831–1900). Militar i polític espanyol. Va protagonitzar el pronunciament que va donar pas a la Restauració borbònica, amb la proclamació d'Alfons XII com a rei.

José Rizal (1861–1896). Metge i novel·lista; principal dirigent de l'alçament de Filipines. Va ser executat a Manila després de ser condemnat a mort per un tribunal militar.

Camilo G. Polavieja (1838–1914). Militar; va prendre part en la Tercera Guerra Carlina i en la Guerra de Cuba. Com a capità general de Filipines va ordenar l'execució de l'independentista filipí José Rizal. Després del desastre del 1898 va esdevenir una figura rellevant en les propostes de regeneració i modernització administrativa de l'Estat espanyol.

Partits polítics

Partido Conservador: formació política governant en la Restauració, en alternança amb el Partido Liberal; defensava la monarquia borbònica i els interessos de la burgesia, l'oligarquia terratinent i el clero. Cánovas del Castillo n'era el líder.

Partido Liberal: agrupació política que alternava en el poder amb el Partido Conservador i que, a diferència d'aquest, defensava un govern de tendència progressista (sufragi universal masculí, reformes socials, etc.). Práxedes Sagasta n'era el líder.

Partido Republicano Posibilista: formació de caràcter republicà moderat, creada per Emilio Castelar després de la Restauració (1874). Defensava la participació del republicanisme en el sistema parlamentari de la Restauració.

Partido Republicano Progresista: partit que defensava un republicanisme més radical. Dirigit per Manuel Ruiz Zorrilla, va tenir influència entre alguns militars i el 1883 va protagonitzar un intent fracassat d'alçament contra la monarquia.

Partido Republicano Centralista: organització fundada el 1888 per Nicolás Salmerón, amb la finalitat d'agrupar diverses tendències del republicanisme.

Partit Republicà Federal: agrupació republicana que defensava el federalisme; va quedar al marge del sistema després de la Restauració borbònica (1874). Francesc Pi i Margall liderava el partit.

Partido Católico Nacional: formació d'ideologia catòlica integrista, fundada per Ramón Nocedal el 1888, després de l'escissió del Partido Carlista.

Partido Autonomista Cubano: formació cubana fundada el 1879, que pretenia la reforma del sistema colonial espanyol i una major autonomia administrativa per a l'illa.

Unión Constitucional de Cuba: organització política cubana, formada per propietaris espanyols, partidària del manteniment del sistema colonial sense reformes descentralitzadores ni autonomistes.

Joaquín Costa i el regeneracionisme

a) Joaquín Costa, un dels màxims representants del moviment regeneracionista, pretenia:

• arraconar els valors tradicionalistes i reaccionaris de l'imperialisme espanyol després de la derrota a Cuba el 1898;
• modernitzar tant l'economia com la societat a partir de l'alfabetització de la població i la instauració de nous referents culturals («Allò que Espanya necessita és escola i rebost.»);
• abandonar la política colonial al nord d'Àfrica i reforçar les relacions institucionals i comercials amb Europa;
• desmantellar el sistema caciquista predominant durant l'època de la Restauració borbònica.

Cronologia i esdeveniments

Etapes: Guerra dels Deu Anys: 1868–1878. // Tercera Guerra Carlina: 1872–1876. // Regnat d'Alfons XII: 1875–1885. // Guerra Chiquita: 1879. // Regència de Maria Cristina: 1885–1902. // Minoritat d'Alfons XIII: 1886–1902. // Guerra de Cuba i Filipines: 1895–1898.

Esdeveniments: Constitució del 1876: 1876. // Pau de Zanjón: 1878. // Pacte d'El Pardo: 1884–1885. // Abolició de l'esclavitud a Cuba (mencions varies segons context): 1886–1889. // Instauració del sufragi universal masculí (a Espanya, 1890 es va introduir per etapes en diferents territoris): 1890. // Assassinat de Cánovas del Castillo: 1897.