Restauració Borbònica: Cánovas, Quenda i Caciquisme
Restauració Borbònica: la Constitució de 1876
Després del pronunciament de Martínez Campos el 1874, Alfonso XII arribà a Espanya i nomenà president del Govern a Antonio Cánovas del Castillo, liberal conservador però pragmàtic, que establí les bases polítiques del nou règim. Cánovas analitzà l'estabilitat del model polític britànic i la pròpia història d'Espanya per justificar la recuperació del sistema de doble confiança entre el rei i les Corts, propi del liberalisme doctrinari. La Corona representava la tradició i la unitat espanyola, i les Corts representaven la voluntat de la nació. Segons les seves idees, la monarquia havia de ser constitucional doctrinària i el Govern havia de comptar amb una doble confiança: la de la Corona i la de les Corts. El Govern era nomenat per la Corona, però per exercir la seva tasca havia de disposar de la majoria parlamentària. Si era necessari, s'utilitzava la manipulació dels resultats electorals mitjançant el frau i els caciquismes.
El bipartidisme i la quenda
Cánovas basava l'estabilitat en el bipartidisme: dos grans partits monàrquics, un al Govern i l'altre a l'oposició, que s'alternarien en l'exercici del poder. S'aplicà el model anglès a Espanya i així van aparèixer el Partit Conservador, liderat per Cánovas i que incloïa els antics moderats i membres de la Unió Liberal, i el Partit Liberal, dirigit per Sagasta i format pels progressistes i demòcrates. A més, considerava indispensable una alternança pacífica de Govern basada en la quenda de mutu acord entre els partits. Quan un Govern tenia dificultats o patia un fort desgast, la Corona nomenava president el cap del partit de l'oposició i, a continuació, dissolia les Corts i convocava eleccions que necessàriament havia de guanyar el partit del nou Govern. Per aconseguir els vots necessaris al món rural s'utilitzaven xarxes d'influència mitjançant el caciquisme.
L'exèrcit, la Església i la ciutadania
Una altra idea important d'aquest sistema era la necessitat d'apartar l'exèrcit de la vida política i evitar els pronunciaments. D'aquí la importància de l'acord en la quenda de Govern entre liberals i conservadors per garantir l'estabilitat del sistema, acord que allunyaria la temptació del pronunciament. Un altre pilar del seu pensament polític, en aras de l'estabilitat, era tornar a l'Església el prestigi perdut durant el sexenni democràtic, principalment en el camp educatiu. Finalment, era essencial que, en matèria de drets de ciutadania, els partits del sistema realitzessin els avenços a partir d'un pacte, la qual cosa es va denominar transaccionisme.
La Constitució de 1876
Cánovas convocà eleccions constituents i les noves Corts, amb majoria de diputats del Partit Conservador, aprovaren la Constitució de 1876, un híbrid entre la doctrinària del 45, per a les qüestions principals de funcionament, i la del 69, en matèria de drets. Establia un règim oligàrquic regit per una monarquia constitucional doctrinària conservadora. La sobirania estava compartida entre el rei i les Corts. La Corona gaudia de prerrogatives: nomenava lliurement el president dels ministres, sancionava i promulgava les lleis, tenia dret de veto, exercia el comandament suprem de les forces armades i dirigia la política internacional. Com a conseqüència, el rei, a més de regnar, també governava. Tots aquests poders havien de ser exercits per ministres responsables davant les Corts.
Les Corts bicameral estaven constituïdes pel Congrés, els membres del qual serien elegits pels ciutadans d'acord amb una llei electoral posterior, i pel Senat, format per membres vitalicis assignats pel propi rei, per dret propi o elegits pels majors contribuents. Les dues cambres compartien la iniciativa legal amb el rei.
Els drets i llibertats apareixien recollits, però redactats de forma genèrica, per la qual cosa necessitaven un desenvolupament en lleis posteriors de rang inferior, la qual cosa permetia un tractament més restrictiu. Aquesta Constitució establia, a més, el catolicisme com a religió d'Estat, tot i que es reconeixia la llibertat de consciència i de culte.
Torn, caciquisme i frau electoral
Després de l'acabament de la Primera República triomfen les idees de Cánovas del Castillo mitjançant el Manifest de Sandhurst, pel qual es restaura, a Espanya, una monarquia en mans de la dinastia dels Borbons, protagonitzada per Alfonso XII, fill d'Isabel II. En aquest període, anomenat Restauració Borbònica, es coneixen tres etapes: el regnat d'Alfonso XII (1875-1885), la regència de Maria Cristina d'Habsburg (1885-1902) i el regnat constitucional d'Alfonso XIII (1902-1923).
Cánovas, nomenat pel rei president del Govern, duu a terme una reforma política per crear un nou règim d'acord amb els seus principis (era liberal conservador) i tornar a implantar un règim oligàrquic. Espanya torna a un model de monarquia constitucional doctrinària conservadora. El Govern era nomenat pel rei, però havia de comptar amb el suport de les Corts. El sistema de partits estava basat en el bipartidisme amb la finalitat d'assolir l'estabilitat política; així, s'alternarien en el poder el Partit Conservador, liderat per Cánovas, i el Partit Liberal, dirigit per Sagasta. A més, es va dur a terme una reforma constitucional el 1876 que va produir un text mescla de les constitucions del 45 i del 69, en què la sobirania estava compartida entre la Corona i les Corts.
El mecanisme de la quenda
El sistema de la quenda de mutu acord entre el partit governant i l'oposició permetia garantir una estabilitat política i evitar que l'oposició recorregués al pronunciament. Quan el partit governant entrava en una crisi política, el rei cridava el cap del partit de l'oposició perquè formés un nou Govern. A continuació, perquè aquest nou Govern pogués tenir el suport de les Corts, el rei procedia a dissoldre el Congrés i convocar noves eleccions, a fi que el resultat fos favorable al Govern. Aquest mecanisme, en què el Govern no sortia de la majoria parlamentària sinó d'un acord entre els partits del sistema amb l'aprovació del rei, va portar el sistema a un procés continu de frau electoral i falsejament dels processos electorals.
Per fabricar els resultats i el repartiment d'escons, el ministre de Governació reunia els governadors civils de cada província per nomenar els candidats i els escons que es repartirien cada partit, d'acord amb el paper assignat en aquella convocatòria. D'aquesta manera, el partit del nou Govern tindria un ampli domini dels escons de la cambra. Aquest procés s'anomenava encasellament. Perquè aquest procés culminés d'acord amb el previst era imprescindible la intervenció decisiva dels caciques. L'estret control del vot que exercien els caciques, base del sistema, sobre les eleccions periòdiques, va generar una cadena de favors i adhesions personals que impedia, en l'àmbit rural, i no pas en l'urbà, unes eleccions lliures.
La crisi del sistema
Aquest sistema corrupte, que utilitzava qualsevol recurs per falsejar els resultats electorals, va ser durament criticat pel Regeneracionisme i per l'oposició política al sistema de la quenda. Amb això, la conflictivitat social i política augmentà considerablement i, en sumar-s'hi el desastre del 98, va provocar l'inici d'una greu crisi durant la regència de Maria Cristina. D'aquesta manera, el 1902 el tron espanyol passa a mans d'Alfonso XIII, seguint així la dinastia dels Borbons i, per tant, el període de la Restauració Borbònica.