La Restauració borbònica i la Guerra del Marroc: Història d'Espanya
La Restauració borbònica i el sistema canovista
El nou règim va començar després del cop d'Estat de Martínez Campos a Sagunt. Es considera com a principal impulsor del sistema a Antonio Cánovas del Castillo, que volgué establir un sistema polític que assegurés l'alternança pacífica i pactada en el poder de les dues forces que donaven suport al règim: conservadors i liberals.
La Constitució de 1876 i el torn dinàstic
Al començament del 1876, el govern de Cánovas va convocar eleccions a Corts per sufragi universal masculí. Les noves Corts van aprovar una nova Constitució (1876) que es va situar a mig camí entre la moderada de 1845 i la democràtica de 1869:
- Sobirania compartida: establia el poder compartit entre el rei i les Corts.
- Religió: el catolicisme tornava a ser la religió oficial, si bé es toleraven altres cultes.
- Atribucions de la Corona: el rei es reservava prerrogatives com ara nomenar el president del govern.
- Estructura bicameral: el Parlament constava de dues cambres, el Congrés i el Senat.
Fins a final de segle, el sistema de la Restauració es va consolidar i els dos grans partits es van anar alternant en el poder sense complicacions. El 1885 es firma el Pacte d'El Pardo, que confirmà el torn pactat entre conservadors i liberals. El sistema començà el seu declivi amb la crisi del 1898. Els sectors oposats al règim de la Restauració (republicans, obrers i carlins) foren febles durant aquest període.
La qüestió colonial i la Guerra del Marroc
Al nord d'Àfrica, Espanya controlava des de feia segles les ciutats de Ceuta i Melilla. L'any 1906, a la Conferència Internacional d'Algesires, li fou adjudicada una part del Marroc en règim de protectorat. En general, però, el domini espanyol del territori fou molt feble i anà a remolc de la iniciativa de França, que era l'autèntica potència a la zona.
Aviat es feren evidents els greus problemes espanyols per fer front a l'atac de les partides berbers. La guerra s'estengué entre el 1909 i el 1927, i assolí el seu moment crucial el 1921 amb la insurrecció liderada per Abd-el-Krim.
Causes de la impopularitat del conflicte
La guerra fou en tot moment altament impopular:
- Diversos sectors polítics s'hi oposaren fermament.
- Els governs espanyols foren, en general, poc entusiastes a l'hora de promoure una ocupació militar completa del territori assignat.
- Els costos de la colonització eren molt elevats i, a canvi, els beneficis econòmics resultaven escassos (limitats principalment a les mines del Rif).
- El conflicte provocà una profunda divisió a l'exèrcit entre els anomenats militars africanistes i la resta del cos militar.
El desastre d'Annual i la fallida del sistema
L'any 1921 es produí una desastrosa derrota a Annual, deguda en gran part als errors estratègics i a les imprudències comeses per les tropes sota el comandament del general Silvestre. Aquest desastre va provocar greus conseqüències polítiques i s'arribà a responsabilitzar directament el rei Alfons XIII del fracàs.
Davant d'aquesta situació es va instruir una investigació judicial i militar a càrrec del general Picasso (coneguda com l'Expedient Picasso), però el cop d'Estat del general Primo de Rivera el setembre de 1923 en va impedir la conclusió. Finalment, la guerra no es donà per acabada fins a l'any 1927, ja sota la Dictadura de Primo de Rivera.