La Restauració: Demografia, Societat i Moviment Obrer

1. Demografia: de l'Antic Règim a la modernitat

Fins al segle XIX, la població a Espanya era pròpia de l'Antic Règim: la natalitat i la mortalitat eren altes i, per tant, el creixement natural era dèbil. A més, hi havia mortalitats catastròfiques, produïdes per males collites i epidèmies que feien disminuir de cop la població assolida en èpoques de normalitat. La conseqüència era l'estancament de la població.

Entre la segona meitat del segle XVIII i el segle XIX es produeix a l'Europa occidental l'anomenada "transició demogràfica": la natalitat continua alta, però desapareixen les mortalitats catastròfiques i baixa la taxa de mortalitat en general. La conseqüència serà un augment important de la població.

La transició demogràfica a Espanya

A Espanya, la transició demogràfica es va fer al segle XIX, però de manera imperfecta. Tot i que la mortalitat general va baixar una mica per les millores higièniques i mèdiques, la mortalitat catastròfica (fam, epidèmies) i la infantil eren altes. Per tant, a Espanya l'augment de la població no va ser tan important. A més, l'esperança de vida era baixa.

Al segle XIX la població a Espanya passa d'11,5 a 18,6 milions d'habitants. S'ha d'afegir també que, a la resta d'Europa, l'augment de població va anar acompanyat d'una modernització econòmica de l'agricultura i la indústria, però a Espanya no. Això va provocar un desequilibri entre població i recursos.

Distribució i estructura de la població

• Distribució: Al segle XIX la població va augmentar a les zones litorals i es va estancar o disminuir a les de l'interior.
• Sectors econòmics: Cap al 1860, entre un 65%-75% de la població treballava a l'agricultura, un 15% a la indústria i sobre un 20% als serveis.
• Població urbana: A mitjans del segle XIX només una quarta part de la població vivia en nuclis de més de 2.000 habitants, i el 1870 només cinc ciutats tenien més de 100.000 habitants (Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Màlaga).
• Migració: Hi va haver moviments migratoris del camp a la ciutat cap a finals del segle, tot i que va ser més important l'emigració a altres països com l'Argentina, el Brasil, Cuba i Algèria.

L'evolució demogràfica a Catalunya

Pel que fa a Catalunya, la població va augmentar de forma important al segle XIX. Per exemple:

• 1787: 900.000 hab.
• 1857: 1.652.000 hab.
• 1877: 1.750.000 hab.

Fins al 1877 el saldo migratori català era negatiu: molts catalans anaven a Amèrica (Cuba, Argentina, Uruguai...), i l'arribada de població des d'altres zones d'Espanya era petita. Per tant, el creixement del segle XIX es va basar en el propi creixement natural. Les taxes de natalitat i mortalitat eren altes, però la mortalitat va començar a baixar.

Respecte a la distribució, la població es va concentrar a les zones del litoral i prelitoral, i també va augmentar la població urbana. Això mostra una migració interna del camp català cap a les ciutats. Exemple de Barcelona:

• 1787: 119.000 hab.
• 1836: 133.000 hab.
• 1877: 248.000 hab.
• 1900: més de 500.000 hab.

El primer terç del segle XX

Durant el primer terç del segle XX la població a Espanya consolida els canvis iniciats al segle XIX. En conjunt la població va augmentar:

• 1900: 18.600.000 hab.
• 1930: 23.600.000 hab.

L'augment és degut a la combinació de dos factors:

1. Altes taxes de natalitat: Tot i que comença a disminuir de manera progressiva (1903: 36,2‰; 1933: 27,6‰).
2. Descens de la mortalitat: Per les millores higièniques i sanitàries (1900: 28,8‰; 1933: 16,3‰). Malalties com la verola i el xarampió van retrocedir molt, i la taxa de mortalitat infantil es va reduir a la meitat.

L'esperança de vida va augmentar, de 1900 a 1930, de 37 a 53 anys en les dones, i de 32 a 48 anys en els homes. D'aquesta manera, i amb un segle de retard, Espanya s'introdueix en el cicle demogràfic modern.

2. Societat: l'estructura de classes

2.1. Les classes socials

Amb el triomf del liberalisme, desapareix l'organització estamental de l'Antic Règim i apareix una nova divisió de classes socials, basada en les diferències econòmiques. A Espanya, aquest procés va ser lent.

Classes Altes

• Noblesa: Perd privilegis polítics i fiscals, però manté el poder econòmic com a gran terratinent.
• Clergat: Perd propietats amb les desamortitzacions, però conserva influència social a través de l'educació.
• Burgesia: Es divideix en la burgesia terratinent (monopolitza el poder polític) i la burgesia industrial (localitzada a Catalunya i el País Basc, dinàmica i defensora del proteccionisme).

Classes Mitjanes

Grup poc nombrós i heterogeni format per la petita burgesia urbana, propietaris rurals, funcionaris, militars, professions liberals i intel·lectuals.

Classes Baixes

• Camperols: La majoria de la població. Els jornalers vivien en condicions miserables, especialment als latifundis del sud.
• Proletariat industrial: Localitzat a zones industrialitzades. Condicions laborals precàries: jornades de 12-13 hores, salaris reduïts i alta sinistralitat. El salari de dones i nens era un 50% inferior al dels homes.

2.2. La situació de les dones

Durant el segle XIX la funció de la dona era la d'esposa i mare en l'àmbit domèstic. Les dones de classe baixa feien una doble jornada laboral a les fàbriques. No tenien dret a vot i estaven sotmeses al marit. Tot i que no hi va haver un moviment feminista organitzat, figures com Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán o Teresa Claramunt van reivindicar una educació digna.

3. El moviment obrer

El moviment obrer a Espanya va passar per diferents fases paral·leles a la industrialització:

Fases del moviment obrer

1. Ludisme: Oposició violenta a les màquines. Exemple: destrucció de la fàbrica Bonaplata a Barcelona (1835).
2. Associacions obreres: Societats d'ajuda mútua per defensar drets. La primera va ser l'Associació de Protecció Mútua de Teixidors del Cotó (1840).
3. Partits i sindicats: Aparició de l'anarquisme i el marxisme durant el Sexenni Democràtic (1868-1874).

Ideologies obreres

Anarquisme

Basat en Bakunin i Kropotkin. Defensava una societat sense Estat ni propietat privada. Molt important a Catalunya, València i Andalusia. Es va dividir en:

• Anarcosindicalisme: Partidaris de la vaga i l'acció col·lectiva.
• Anarcocomunisme: Partidaris de l'acció directa o terrorisme ("propaganda pel fet").

Marxisme o Socialisme

Basat en Marx i Engels. Proposava la conquesta del poder polític per part de la classe obrera (dictadura del proletariat). El 1879 es funda el PSOE i el 1888 la UGT.

La consolidació sindical al segle XX

L'any 1910 es funda la CNT (Confederació Nacional del Treball), d'orientació anarcosindicalista, que esdevindrà el sindicat majoritari a Catalunya i Andalusia. Destaquen líders com Salvador Seguí.

Un dels episodis més rellevants va ser la Vaga de la Canadenca (1919), que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores. Tanmateix, la conflictivitat va derivar en el pistolerisme (enfrontaments entre pistolers de la patronal i obrers) i una dura repressió estatal mitjançant la Llei de Fugues.

Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el moviment obrer, especialment l'anarquista, va ser durament reprimit i obligat a passar a la clandestinitat.