Resum de Conceptes Clau: Lingüística, Narrativa i Teatre del Segle XX
Les proposicions subordinades adverbials són aquelles que desenvolupen les funcions pròpies del sintagma adverbial i, en conseqüència, solen actuar com a complement circumstancial: de temps, de lloc, de manera, quantitat o comparatives, causals, consecutives, finals, condicionals, concessives.
Significat denotatiu: el que apareix al diccionari, és un significat objectiu. Significat connotatiu: referència a la significació sociocultural, històrica, ideològica, emocional d'una paraula subjectiva.
La variació social afecta l'individu i depèn del seu nivell sociocultural. Reben el nom d'argot i varien en funció de les característiques del grup que el parla. Factors: social, identifica el lloc de residència, el sexe, la classe social i la professió.
La narrativa del s.XX:
- La narrativa modernista
- La novel·la simbolista com Víctor Català, Josep Pous
- Altres corrents narratius: Miquel de Palol, Santiago Rusiñol
- La narrativa dels anys 20 i 30: l'ideari del noucentisme va suposar un fre per al desenvolupament de la novel·la: Josep Carner, Miquel Llor, Carles Soldevila, Francesc Trabal
- La narrativa de postguerra: es tractava de la dictadura franquista. S'enceta amb la prohibició total de qualsevol expressió cultural i literària. Destaquen:
- La novel·la psicològica: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga
- La novel·la realista: Enric Valor, Baltasar Porcel
- Novel·la testimonial: Joan Sales, Joaquim Amat-Piniella
- Novel·la experimental: Manuel de Pedrolo i Blai Bonet
- Novel·la fantàstica: Pere Calders, Joan Perucho
- La narrativa actual anys 70: Josep Lozano, Ferran Torrent
Texts: de publicitat, de notícia, de teatre
Les propietats textuals:
- L'adequació: relacions que s'estableixen entre el text i el context. És el més important i explica que certs recursos que en la llengua quotidiana resulten estranys.
- Coherència: l'organització i la qualitat de la informació. Hi ha dues qüestions bàsiques: quina informació volem donar i com volem donar la informació.
- La cohesió: mecanismes que ens permeten articular el text i lligar segons la referència i la connexió.
El teatre del S.XX:
- El teatre del modernisme: destaquen el teatre simbolista com Santiago Rusiñol i el teatre naturalista com Joan Puig i Ferreter.
- El teatre noucentista: com la comèdia burgesa de Carles Soldevila.
- Teatre dels anys 20 i 30: com el poema dramàtic de Josep Maria de Sagarra.
- Teatre després de la guerra civil: com el teatre de l'absurd de Manuel de Pedrolo. Destaquen el teatre actual (cap als anys 60 va néixer el que coneixem com a teatre independent. Les companyies de teatre independent van tindre aquest tipus de teatre que va tindre un gran èxit ja que van aconseguir acostar-se al públic i connectar-hi. Es tractava d'un teatre molt dinàmic en què les companyies es desplaçaven de manera itinerant pels pobles per mostrar el seu treball. Aquest teatre tenia una rebel·lia contra el teatre tradicional i connectava amb les noves tècniques i sensibilitats que provenien d'Europa com ara el teatre realista) com Maria Benet i el teatre valencià com Joan Alfons Gil Albors.