Resum dels Períodes Literaris Catalans (Segles XVI-XIX)

La Decadència (Segles XVI-XVIII)

La Decadència és el període literari que s'estén entre els segles XVI, XVII i XVIII. Durant el segle XVI, la literatura culta catalana decreix en quantitat, qualitat i originalitat, mentre que la literatura castellana es modernitza i augmenta la producció. Aquest fenomen va afectar la literatura culta, però no la popular.

Aquesta etapa va començar quan Martí I l'Humà va morir sense descendència. Amb l'arribada al poder de la dinastia castellana dels Trastàmara, la llengua castellana va entrar a la cort, iniciant el declivi del català com a llengua de cultura.

El Renaixement (Dins la Decadència)

Característiques del Renaixement català

• Manca d’obres en català.
• Molts autors, com Joan Boscà, es passen a la literatura castellana.
• Publicació de la primera gramàtica catalana.
• Alguns autors fan poesia, però sense gran difusió.
• Desenvolupament del teatre de tradició oral (amb molta comparseria a l’escenari).
• Pervivència d’obres anteriors.

Un autor destacat va ser Pere Serafí (anomenat “lo grec”), que va escriure poesia mitològica d'influència italiana. En aquest període, hi ha una forta presència de la literatura popular i la tradició oral.

El Barroc

Gèneres destacats

1. Prosa: Forta influència del Barroc castellà (esmentant autors com Garcilaso de la Vega i Quevedo).
2. Teatre: Destaca “Lucrècia” de Joan Ramis, una obra sobre la República Romana (509 a.C.).
3. Poesia.

Característiques del Barroc català

• Retorn al teocentrisme medieval, contrastant amb l’antropocentrisme del Renaixement.
• Temes centrals: la mort com a única realitat i la vida com un somni.
• Les poques obres que circulaven en català es copiaven a mà.

Fets històrics rellevants: L'expulsió dels moriscos (1609) i la pèrdua de Catalunya Nord pel Tractat dels Pirineus (1659).

Autors clau:

• Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona): Poeta, conegut per la seva actitud poc obedient amb l'Església. Té un llibre de poemes propi.
• Francesc Fontanella: Autor de poesia i teatre, i sacerdot. Iniciador del teatre de saló.

El Neoclassicisme i la Il·lustració

Definicions

• Neoclassicisme: Representa la recuperació de l’estètica i les formes clàssiques en tots els camps.
• Il·lustració: La literatura és didàctica i assagística, producte de l’afany científic.

Característiques generals

• Literatura culta molt escassa.
• Gran desplegament de documents (diccionaris, catàlegs d’autors, etc.).
• Literatura popular molt variada i publicació de documents.

Rafael d’Amat i Cortada va ser un dels pocs escriptors que no va abandonar la llengua del país; escrivia sobre el temps que feia.

La Renaixença

Context i definicions

• Romanticisme: Moviment cultural europeu que va comportar molts canvis.
• Renaixença: Moviment de recuperació de la cultura i la literatura en català, iniciat el 1833.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

El poeta més destacat de la Renaixença. Va ser sacerdot i tutor. De petit ja feia versos i llegia clàssics llatins i grecs. Quan es va ordenar sacerdot, va renunciar a la poesia amorosa. Va néixer a Osona i va morir a Vallvidrera.

Obres principals

• L’Atlàntida (1877): Narra l’enfonsament del continent dels atlants, la recerca d’Hèsperis per Hèrcules i el naixement d'Espanya. Està dividida en deu cants. Després de la seva mort, es van trobar fragments manuscrits amagats a les bigues de la casa.
• Canigó (1886): Narra èpicament els orígens llegendaris de Catalunya. Està dividit en dotze cants i un epíleg. S’articula al voltant de dos campanars: Sant Martí de Canigó i Sant Miquel de Cuixà.

Àngel Guimerà (1845-1924)

Va néixer a Canàries i va morir a Barcelona. Al Vendrell va conèixer la llengua i la cultura del país. Va ser cofundador i redactor de la revista La Renaixença i un activista del catalanisme polític, sent una de les figures més notables del seu temps.

Obres dramàtiques

• Mar i Cel (1888): Història d’amor impossible entre cultures enfrontades arran de l’expulsió dels moriscos.
• Etapa realista (Maria Rosa, 1894; Terra Baixa, 1897; La Filla del Mar, 1900): Aquestes obres, escrites en prosa, són algunes de les més importants i representades. El conflicte bàsic és la possessió amorosa, sovint amb un final tràgic, i incorporen elements com el poder econòmic i la discriminació cultural i social.

Narcís Oller (1846-1930)

Procurador de tribunals, va ser l'autor més realista del segle XIX i pertanyia a la burgesia mitjana. Va escriure novel·les seguint les pautes d’Émile Zola. Va néixer a Valls i va morir a Barcelona.

Anàlisi de les novel·les

• La Papallona (1882): Novel·la amb què es va donar a conèixer. Tot i ser considerada naturalista, hi predominen els elements romàntics.
• L'Escanyapobres (1884): L'obra més naturalista de l’autor. Només hi apareixen personatges deshumanitzats, moguts per passions malaltisses.
• La Bogeria (1889): Obra naturalista que fa del determinisme la temàtica central, aplicant la psicologia del personatge principal.
• La Febre d’Or (1890-1892): L'obra més extensa. Reflecteix el període de la febre d’or en què moltes famílies barcelonines es van enriquir gràcies a la borsa.
• Pilar Prim (1906): Novel·la de caire psicològic que es fixa en les sensacions i les experiències dels personatges. Presenta el cas d’una vídua que no pot tornar a casar-se perquè perdria tota la riquesa del marit.

Apèndix: Verbs Irregulars

Irregularitats ortogràfiques

• Dièresi al present de subjuntiu: Els verbs acabats en -iar, -uar, -ear, -oar incorporen dièresi al present de subjuntiu (Exemples: crear, acariciar, actuar → creïs, acariciïs, actuï).
• Verbs en -uir: Els verbs acabats en -uir que porten dièresi, no en porten en quatre formes: infinitiu, gerundi, futur i condicional (Exemples: conduïm, conduïa → conduir, conduiria).

Irregularitats fonètiques

Verbs que presenten un canvi vocàlic en el lexema de o per u (Exemples: collir, cosir, sortir → cull, cus, surtis).

Irregularitats morfològiques

Són verbs que afegeixen sons entre el lexema i la terminació per facilitar-ne la pronúncia. N'hi ha de 3 tipus:

• Irregularitats eufòniques: S'afegeix e o d per facilitar la pronúncia d'algunes formes verbals (Exemples: tossir, tòrcer → tusses, torces; tenir, valer → valdria, tindrem).
• Doble lexema: Són els verbs que tenen un lexema per a uns determinats temps verbals i un altre lexema diferent per a altres temps (Exemples: anar, ser, jeure, treure, péixer i néixer. Ex: anar → vaig, vas, va, anem, aneu, van).
• Lexema velar: Verbs de la 2a i 3a conjugació que en la 1a persona del singular no acaben en -o sinó que s'afegeix una -c (Exemples: resoldre, entendre, valdre → resolc, valc, entenc). (Això passa si el lexema porta c, k, g, qu).