Romanticisme, realisme i naturalisme a la Renaixença catalana

L'Estètica de la Renaixença: Romanticisme, Realisme i Naturalisme

En la Renaixença (1833-1877), l’estètica dominant va ser la romàntica, més endavant la realista i, conjuntament, més tard el naturalisme.

El Romanticisme

És un moviment cultural oposat als plantejaments de la Il·lustració. Va aparèixer a Alemanya i a la Gran Bretanya l’any 1770. Al 1820 ja s’havia estès per tot Europa. Autors romàntics: Goethe, Hölderlin (Alemanya), Byron (Anglaterra), Edgar Allan Poe (Amèrica), Hugo (França), Manzoni (Itàlia), Puixkin (Rússia) i Bécquer (Espanya).

El romanticisme tractava de bastir una obra de creació pròpia, original. L’art es va centrar en la introspecció, en la confessió subjectiva, en la història personal. L’autor volia commoure a través d’un “Jo” literari, basant-se en la inspiració, l’espontaneïtat i la sinceritat. Es va tendir a una societat lliure, que afavoria la llibertat creadora. Com a contrapartida: sensació d’inseguretat. No hi havia regles fixes i, per tant, tot era relatiu i canviant. El Romanticisme va ser l’època de la imaginació i de l’irracionalisme. Temes interessants: fantasia, somni, misteri, viatges,... (Cims borrascosos, Frankenstein).

L’artista romàntic es veia com un ésser superiorment dotat. Es considera el poeta com a un profeta, com un indicador de la veritat mateixa (caràcter messiànic, el poeta serveix de guia). El poeta tenia grans responsabilitats perquè posseïa la clau dels misteris ocults del cor i de la vida mateixa. L’art va esdevenir una vocació. L’artista projectava el seu estat interior en la natura i l’atracció per tot allò oposat a la llum i a la raó i tot el que simbolitzés l’obscur i l’irracional: boira, ruïnes, nit, ombres,... Joan Maragall (veu dels romàntics catalans) tenia una influència i ideals romàntics, però era considerat modern. Trobava en la naturalesa la saviesa originària i incontaminada, i buscava llocs no contaminats per la població.

Els autors romàntics buscaven allò més genuí de cada poble i exaltaven èpoques llegendàries i pretèrites, com l’edat mitjana. “L’home és història i camina a dins de la història”, dit per Hegel; l’home està submergit en un corrent històric i en una tradició. L’artista romàntic lluitava contra la societat, això el portava a viure en desacord amb el món. L’actitud principal d’aquest artista era l’evasió (fugida del temps i l’espai). La forma de llibertat i evasió era la mort, el suïcidi.

El romanticisme literari es va interessar per temes absoluts, l’infinit, la immensitat, el cosmos,... També interessava la realitat interior, l’exploració del “jo”, que sovint pren la forma d’un heroi incomprès. La natura i el paisatge atreien l’atenció del lector, com ara, els ambients exòtics, l’exaltació de l’edat mitjana o d’èpoques llegendàries. Les tècniques literàries no estaven sotmeses a cap regla, així que barrejaven prosa i vers en una mateixa obra i mesclaven comicitat (comèdies) i tragèdia, grotesc i sublim.

El desig d’absolut feia que s’expressessin de manera desmesurada i grandiloqüent. Virginia Woolf - Orlando à descriu aquesta exageració romàntica. El romàntic pretenia que la llengua literària fos capaç d’expressar-ho tot. La versificació era rica en imatges i comparacions, l’adjectivació rica i suggerent, les construccions sintàctiques forçades, moltes hipèrbatons, hipèrboles, antítesis, exclamacions i frases acabades en punts suspensius. Alguns autors defensaven que la llengua havia de ser la de la gent normal i corrent i que s’havia d’anar a buscar en la parla intacta del món rural.

Els temes que va desenvolupar el romanticisme català:

• Nostàlgia del passat (història, edat mitjana en un procés d’idealització i mitificació)
• Llegenda
• Paisatge

La temàtica amorosa, característica d’altres llocs, a Catalunya no va tenir gaire èxit.

El Realisme

El realisme va aparèixer primer a França, i posteriorment a tot Europa, a la segona meitat del s. XIX, quan el Romanticisme va entrar en crisi.

Aquest moviment artístic i literari va partir de la concepció de l’art com a representació fidel de la naturalesa, com a còpia de la realitat. La literatura del realisme es caracteritzava pel desig de coneixement científic. Considerava la raó com a únic instrument vàlid per a captar la realitat i volia reflectir la societat contemporània.

La novel·la realista pretenia mostrar els grans processos de la societat de l’època. Tenia un fort component de crítica social. L’escriptor realista creia que s’havia de reflectir la realitat tal com era i s’ajudava d’un llenguatge dúctil i divers per aconseguir descripcions objectives i detallades. Novel·les realistes: La Comédie humaine de Honoré de Balzac, El roig i el negre, de Stendhal, Madame Bovary, de Flaubert, Oliver Twist, de Charles Dickens, La Regenta, de Leopoldo Alas.

L’autor més representatiu del moviment realista va ser Narcís Oller.

El Naturalisme

L’escola literària naturalista va sorgir el 1870 per l’influx del positivisme i l’entusiasme pels estudis científics com el mètode experimental, l’evolució i el determinisme.

Émile Zola defineix la novel·la naturalista com “una conseqüència fatal de l’evolució del segle”. Creia que el naturalisme era l’evolució del realisme, i els precursors eren Balzac, Stendhal i Flaubert. El naturalisme era experimentador, és a dir, en literatura, l’escriptor, sense implicar-se emocionalment, s’havia de limitar a col·locar uns personatges en situacions hipotètiques, anotar-ne les reaccions i exposar-ne els resultats, deixant que el lector tregui les seves conclusions.

La novel·la Teresa Raquin (1867) és el primer intent de Zola de crear una novel·la científica.

Segons Zola, la novel·la havia de tenir unes característiques:

• Objectivitat
• Determinisme
• Mètode experimental
• Estil descriptiu, retrat realista, impersonalitat del narrador i llengua adequada als personatges i a l’ambient de l’època.

L’objectiu últim del narrador naturalista era fer evidents les malalties de l’individu i de la societat per treure’n un ensenyament i poder formar-los.