Rossinyol i Costa i Llobera: Vida i Obra
Santiago Rossinyol
"Cigales i formigues" (1901). L'acció se situa a l'Edat Mitjana, al cim d'una muntanya on hi ha els poetes. Tots prims i elegants, i quasi tots vestits de negre, són les cigales. La gent de la plana, preocupada per una secada, puja a la muntanya penedida del seu materialisme egoista; són les formigues, homes, dones i criatures, tots més grossos que els poetes, més malcarats i més bruts. S'esdevé una pluja benèfica considerada un miracle dels poetes, durant la qual els homes de la plana pensen només en la collita que portaran mentre que els de la muntanya es limiten a gaudir de l'espectacle estètic de la tempesta.
"L'heroe" (1903). Denuncià les guerres colonials i el militarisme, i la falsedat d'uns herois condecorats en una lluita absurda que no tenia res a veure ni amb l'honor ni amb la pàtria. L'escàndol i la consegüent prohibició no es feren esperar arran de l'estrena de l'obra.
L'any 1907, Rossinyol publicà "L'auca del Senyor Esteve", l'exemple més acabat de la novel·la modernista de fons costumista. Rossinyol descriu la trajectòria ascendent d'una família propietària d'una botiga de vetes i fils, amb el propòsit de satiritzar els costums de la petita burgesia catalana. El conflicte sorgeix quan l'hereu decideix ser artista i s'enfronta directament amb les ambicions purament materials de la seva família.
Miquel Costa i Llobera
Vida
Nasqué a Pollença el 1854. Fill d'una família benestant de propietaris rurals. Estudià el batxillerat a l'institut de Palma i fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallars. De 1872 a 1875, estudià dret a Barcelona. L'any 1883 se li despertà la vocació religiosa i anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on s'ordenà sacerdot el 1888. Fins ben entrat el s. XX alternà la poesia en castellà i en català, però es decantà finalment per aquesta última. El 1902 obtingué el títol de Mestre en Gai Saber i el 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona. Morí mentre predicava a una trona en una església de Palma l'any 1922.
Obra
En la seva obra cal diferenciar un primer període, que arribà fins al 1885, en què conrea una poesia en to romàntic. D'aquests anys és el famós poema "El pi de Formentor" (1874), tècnicament considerat com la culminació de la nostra poesia romàntica. Fou durant aquests anys quan inicia la lectura de Virgili i Horaci, i descobrí la poesia parnassiana de Leconte de Lisle. El 1874 traduí alguns sonets de Petrarca. Finalment, el 1885 publicà Poesies, que recull tota la seva producció catalana d'aquest període. Costa pretén crear l'herència grecollatina del país, és a dir, l'elegància, la mesura i l'exigència de la forma.
El segon període s'inicià amb "Horacianes" (1906). És, sens dubte, la seva obra més important. Llibre basat en la meditació i contemplació intel·lectuals segons els models horacians. Costa, però, no pogué arribar mai al fons de l'obra del poeta clàssic per la seva condició de capellà, la qual cosa confereix a la seva poesia un cert aire de superficialitat. A nivell tècnic, Costa realitzà una experiència innovadora en la nostra literatura: la substitució de la rima romàntica pel ritme clàssic. També introduí estrofes de la tradició grecollatina (la sàfica, l'alcaica, etc.).