Salvador Espriu: Teatre de Postguerra i la Reinterpretació dels Mites Clàssics

Salvador Espriu. El teatre de postguerra
El teatre mític de Salvador Espriu
Davant la realitat d’una Europa destruïda després de la Segona Guerra Mundial, alguns autors teatrals optaren per referir-se als fets recents només amb al·legories a través de recreacions dels mites clàssics. Un fet especialment interessant el constitueix el rescat del mite d’Antígona.
Salvador Espriu ja havia escrit una primera versió d’aquest mite clàssic a l’any 1939 com a resposta personal i dolorosa a la Guerra Civil. Volia exposar en forma dramàtica la desfeta col·lectiva que ha significat el conflicte i la seva divisió entre vencedors i vençuts.

Antígona

Espriu expressa a Antígona el rebuig a l’horror de la guerra i la situació del país dividit entre vencedors i vençuts. En el mite renovat que presenta l’autor, Antígona (que ha contemplat com els seus germans, Polinices i Etèocles, es maten l’un a l’altra en una lluita fratricida pel govern de la ciutat Tebes) desobeeix les ordres del nou rei de la ciutat i emprèn la dura tasca de donar sepultura al germà perdedor. El rei, que havia decretat que el vencedor fos enterrat amb tots els honors, mentre que el vençut havia de ser deixat sense enterrar, condemna a mort a l’al·lota per desobediència.
En la condemna d’Antígona queden ben explícites les raons del poder, a través de les paraules dels consellers. L’acte de desobediència que ha comès Antígona rep el tractament habitual d’uns dirigents que no volen mostrar la mínima feblesa.
Espriu va revisar l’obra al 1964 i en va fer una versió definitiva. Aquesta versió tenia l’element afegit de la perspectiva dels anys passats per analitzar la postguerra i l’actitud del dictador.
Aprofita tots els recursos del teatre clàssic grec i incorpora un cor que va narrant les misèries humanes més evidents. Incorpora també un personatge (el Lúcid Conseller), pensat per fer de pont entre l’escenari i el públic.
Les darreres paraules d’Antígona són un missatge d’oblit, concòrdia i perdó, que presidiran la seva obra més coneguda: La pell de brau. Amb les darreres paraules expressa la necessitat de recuperar la pau, l’acabament del malefici que pesa sobre la ciutat i el retorn a la normalitat. 

Cal que acaben els temps de les malediccions i dels desastres. En el llarg monòleg del Lúcid Conseller, que tanca l’obra, es fa una llarga reflexió sobre els perills de la lucidesa i sobre la responsabilitat col·lectiva del silenci.
Antígona posa de manifest l’absurditat dels enfrontaments fratricides i la necessitat de superar-los de forma civilitzada. La grandesa d’Antígona rau també en la seva humanitat, en la capacitat d’estar arran de terra.

Primera història d’Esther

En la mateixa línia, cal esmentar una altra obra d’Espriu, Primera història d’Esther. Es tracta d’una història extreta de la Bíblia que té com a finalitat fer una reflexió sobre la condició humana basada en el càstig, el perdó i la comprensió que hi ha d’haver entre germans. Novament, Espriu feia, amb aquesta obra, una denúncia oberta de la Guerra Civil.
Primera història d’Esther és la peça central en l’obra d’Espriu, lloc de trobada de la seva narrativa i poesia. L’obra és un crit de revolta contra la situació d’aleshores de la llengua catalana. Els diversos registres i les possibilitats expressives de la qual són explotades al màxim. L’obra és una prodigiosa farsa de titelles amb una gran complexitat i riquesa lingüístiques, des del “esperpento” fins a la mort, l’autor fa consideracions sobre el poder de la guerra fratricida d’un profund humanisme clàssic.
Primera història d’Esther manté un lligam molt clar amb Antígona. En PHdE, reflecteix el tema bíblic de la dona que, introduïda en els cercles del poder polític enemic dels jueus, ajuda a la salvació del seu poble. Aconsegueix establir un paral·lelisme entre la història d’Israel i la del seu propi país. La singularitat d’aquesta obra dramàtica es troba en el llenguatge elaborat i riquíssim: un exemple més de les immenses possibilitats de la pròpia llengua, el català.
→ ​Cal esmentar l’obra Una altra Fedra, si us plau. En aquesta obra, el mite de Fedra, l’esposa de Teseu que s’enamora del seu fillastre, serveix a Espriu per fer-nos veure la presència omnipresent de la mort.