Salvador Espriu: vida i obra del poeta i escriptor català
Salvador Espriu i Alcaraz: vida i obra
Va néixer el 28 d'abril de 1913 a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), i va ser un dels poetes i escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX.
Vida
L'any 1916 inicià la seva col·laboració amb la publicació de la revista Qui va fer el primer dels seus poemes. Des de llavors, es va vincular amb diverses publicacions i moviments culturals.
Primeres publicacions i col·laboracions
En 1919 va començar a escriure a la revista La Consola, i més endavant va col·laborar com a redactor de l'Amic de les Arts (1926-1928) i de Quaderns de Poesia (1935-1936), on figuraven els seus principals textos sobre l'avantguarda.
Exili i Guerra Civil
Durant la Guerra Civil espanyola, Espriu va mantenir una relació estreta amb artistes com Joan Miró, Paul Éluard i Federico García Lorca. En acabar la guerra, va tornar a la vida familiar i va dedicar temps a recopilar la seva obra poètica, tot continuant donant suport als joves artistes de l'avantguarda, entre ells Joan Brossa.
Reconeixement
El 25 de maig de 1962 es va convertir en membre de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva obra va adquirir popularitat arran de la musicalització del seu poema "Quan dormo, qui em vigila" pel cantautor Joan Manuel Serrat.
L'any 1961 va rebre el Premi d'Honor de la Poesia per la seva obra Onze cançons de Nadal i un cant d'any, i el 1985 el Premi de la Crítica de Poesia Catalana per Cròniques de l'ultrasnall, a Yorg de la seva vida. Va rebre diverses distincions, entre les quals destaquen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984).
Estil i obra
Tant la seva poesia com la seva prosa es caracteritzen per un mirall sensual del paisatge i per un caràcter català a través de la identificació entre el significat i el mot, el substrat, la caixa, la forma, la cal·ligrafia i la terra.
Espriu va aconseguir una poesia autèntica, no falsejada, en la seva vida. Es va formar en ambients nous i va mantenir una rigorosa exigència en el domini de la llengua catalana, gràcies a la qual va fixar aquesta autenticitat en la seva terra. Va deixar de banda el provincialisme i el caduc durant tota la seva vida.
El poeta va estimar la juxtaposició d'imatges fosques i en colors violents, molt sovint en tints onírics. Com a exemple, Grtrudis. Però mai d'un intel·lectualisme rectangular, sòlid i inflexible.
La seva obra, endarrerida durant seixanta anys, és temàticament molt variada. Tot i així, aixi no ho és en el llenguatge, que és la base de la seva construcció, i la diferència de la pastisseria: la forma, la caixa es manté. El seu estil no varia. S'hi troba un estil difícil de comprendre: el seu lèxic no és vast. Però si és obligat, molts dels seus poemes reclamen la lectura simultània d'un diccionari. Els desficis simbolistes de Grtrudis, la broma prosística de la seva última edat, el misticisme del Rúcul final de El sol i el dol (segurament la porció més perfecta de la poesia catalana). Tots responen a través dels matisos poris.
Joan Brossa es va preocupar per la qualitat del seu yenwatge i per les exigències del seu estil. Els caus que fa servir són curts, durs, curuys de ressonàncies, acolorits, molt sovint intraduïbles. Intraduïbles a la resta de llengües, però sobretot intraduïbles al yenwatge estàndard massificat i periodístic. Aquest valor musical es compensa amb el crit automatisme en la factura de París: adjectiu-nom. On l'adjectiu deixa de ser únic per al nom descriptor necessari, i cau en la buidor (per exemple: Só extrem, creença extrema). En canvi, el famós "pintar extrem" dels moderns està plè de sentit.
La seva obra més coneguda és probablement El sol i el dol. El poeta tanca en la forma noble del seu sentit la yenwa pdrnca del segle XIII. Les imatges i els sentiments més moderns d'aquesta forma que aconsegueix la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre les sgls.