Santa Sofia d'Istanbul: Arquitectura Bizantina de Justinià

Santa Sofia d'Istanbul

Nom: Església de Santa Sofia (Sàvia Divina)

Arquitectes: Antemi de Tral·les i Isidor de Milet

Ordenada aixecar per: Justinià (527-565)

Cronologia: 532-537 (construcció ràpida)

Terratrèmol de 562: reconstrucció

Mesquita turca: transformació posterior

Avui: museu, en restauració (2006)

Localització: Istanbul. Església-catedral principal de la ciutat, amb 250.000 habitants i 500 clergues.

Dimensions: grans. Cúpula de 31 m de diàmetre, 54 m sobre el nivell del terra. 69,7 x 80,9 m.

Materials

• Murs: carreus, maons i còdols
• Cúpules: maons més lleugers i tubs de fang
• Marbres

Sistema constructiu

Sistema d'afirmall de voltes. Elements de suport: murs (amb múltiples obertures) i columnes i pilars (8) com a elements de suport bàsics i contraforts.

Elements sostinguts: arcs de mig punt, volta de canó, aresta i cúpules.

Tipologia: temple

Anàlisi formal i interior

Planta: edifici orientat oest-est (nord-oest-sud-est). Simbolisme: model de planta basilical de cinc naus i espai centralitzat, o bé planta de creu grega inscrita dins un rectangle quasi quadrat.

1. Atri (pati ornat) amb font (pila baptismal)
2. Nàrtex (pòrtic exterior), amb entrada de 3 portes
3. Església amb 3 naus: les laterals més petites i la central més ampla (33 m)
4. A l'extrem de la nau central, el bema (5), separat per la iconostasi (cancell perforat) dels fidels (4)
5. Al fons, l'àbsis semicircular
6. Prothesis (6): sala on es guardaven les espècies (ofrenes i benedicció: pa i vi)
7. Diaconicon (7): sala on es revestia el sacerdot

Les naus laterals presenten dos pisos, coberts amb voltes de canó d'aresta, oberts a l'interior en forma de tribuna i a l'exterior en finestres de fins a tres nivells. En realitat, les naus laterals formen un complicat organisme que envolta l'espai central. Les naus centrals se separen de la central per un doble pis amb arcs sobre columnes estilitzades. L'element estructural més destacat és la distribució de les càrregues a partir de la cúpula central, fins a arribar als pilars (8), que formen els elements de suport bàsics.

La cúpula, d'un únic casquet, està formada per quaranta nervis o arestes que es recolzen sobre un anell amb contraforts; entre els nervis es construeix amb un material més lleuger. A l'anell s'obren 40 finestres situades entre els nervis.

La gran cúpula central, de 31 m de diàmetre i 55 m d'altura, descansa sobre quatre pitxers que transfereixen la càrrega a quatre arcs torals; per la seva banda, el pes de la cúpula es transfereix també a dues mitges cúpules (est i oest), que per la seva part descansen sobre dues mitges cúpules més petites situades als costats. Es tracta, doncs, d'un sistema de cúpules unitari, en el qual cadascuna s'aixeca en funció de les altres.

Als costats nord i sud, dos gruixuts contraforts reforcen l'edifici. Es pot veure, doncs, que ens trobem davant d'un edifici molt més complex que els que s'havien vist fins aleshores, incloent-hi el Panteó de Roma. Calculada proporcionalment entre alçada, profunditat i amplada.

Cal destacar la presència dels arcs de mig punt que carreguen directament sobre les columnes amb capitells cúbics, treballats al trepant amb decoració vegetal.

El joc de llums en funció de les finestres i els espais en els murs, els arcs torals i les cúpules, ajuda a crear la sensació irreal que la cúpula queda suspesa a l'aire. Si afegim aquest efecte a la penombra d'algunes parts de l'església i la utilització d'encens, és evident que es podia crear un espai il·lusori i sobrenatural, en el qual es combinava l'espai terrenal (nau amb fidels) amb l'espai celestial (cúpula i presbiteri). Efectisme espectacular.

Exterior: escala no humana. L'aspecte exterior es redueix a elements cúbics, força nets, sense decoració que permeti endevinar l'estructura interior. Destaca la combinació de les línies rectes dels contraforts i arcs torals amb les suaus ondulacions de les diverses cúpules, entre les quals destaca lògicament la principal. Joc de volums esglaonats que, com una cascada, es precipiten des de la cúpula central cap als exedres majors i finalment cap als cups petits de l'nivell inferior. Els contraforts són tan gruixuts que fan perdre una mica l'agilitat constructiva de la resta de l'edifici. Els quatre minarets van ser afegits posteriorment pels turcs després de la conquesta.

Elements no constructius: la pobresa ornamental exterior contrasta amb un interior luxós, amb marbres policroms als pilars i columnes que alleugereixen la percepció visual del seu gruix, mosaics (desmaterialitzadors) i daurats amb temàtica d'elements naturals i símbols i personatges religiosos. Medallons amb inscripcions alcoràniques (època turca). Més tard, en època turca, els mosaics van ser recoberts amb estucs.

Estil

Es reflecteixen clarament les característiques generals de l'arquitectura bizantina: la concepció de l'espai que predomina és la d'un espai obert, més dilatat i dinàmic.

Materials molt variats: en els murs s'utilitzen carreus, maons i còdols (el més característic), combinació de maons i carreus, mentre que a les cúpules predominen els maons lleugers i els tubs de fang.

Exterior/interior: pel que fa als materials, l'aspecte exterior dels murs era auster (75-80 cm d'amplada), amb poca ornamentació, reflectint fidelment l'estructura interior. En canvi, els materials que s'utilitzen a l'interior són sempre més luxosos, creant un espai interior multicolor (or, marbre com el pòrfid vermell d'Egipte o el verd de Lacònia o el groc càlid de Tunísia); de fet, es pot afirmar que el luxe ornamental envaeix tots els àmbits interiors.

Els plantejaments que fan servir els arquitectes bizantins són molt variats:

• Basílica simple: tribuna al pis superior per a les dones. Fan servir l'arc de mig punt, a l'exterior formant arcuacions cegues i a l'interior carregant directament sobre la columna (no un pilar com als romans). Aquest fet afavoreix la perspectiva, la lleugeresa i el ritme. Com que ja no subsisteix l'arquitrau i l'arc, el capitell, normalment corinti premodificat pel trepant, canvia: es fa més alt formant l'anomenat capitell cúbic, amb decoració vegetal, i s'afegeix l'ímpost, piràmide truncada invertida entre el capitell i l'arc, com si fos un fragment d'arquitrau.
• Per cobrir: continuen fent servir la volta de canó d'aresta, i desenvolupen molt la cúpula, veritable aportació de l'arquitectura bizantina, a partir d'experiències pròpies de la Pèrsia sassànida. Es tracta de cúpules que fan servir els pitxers (triangles curvilinis) per passar de la cúpula circular a l'espai quadrat de la planta, i que contrarresten el seu pes distribuint-lo a dues altres cúpules secundàries que, al seu torn, transmeten els seus a les altres més petites que es recolzen en els murs, reforçats o no amb contraforts exteriors.
• Amplitud del disseny de la planta: dinamitzada per l'alternança d'elements esfèrics i rectes. Constant combinació d'espais entrants i sortints, que dilaten l'espai, l'agilitzen i el fan més flexible.

Les principals obres de l'arquitectura bizantina, al llarg dels diferents períodes: encara que diversos emperadors aixecaran palaus com el Palau Sagrat (Constantí), el Palau de les Blaquerna o el Palau de la Porfirogènita, els principals edificis són les esglésies i santuaris, dedicats a la religió cristiana.

De fet, una de les aportacions de l'arquitectura bizantina és el fet de crear les primeres grans esglésies cristianes, encara que tradicionalment van aprofitar el model basilical de finals de l'Imperi Romà, pressionats per superar les limitacions d'espai per la seva poca amplada, tendint ràpidament a la creació d'esglésies de planta centralitzada amb cúpula.

Una de les característiques de l'arquitectura bizantina és la seva diversitat. Pràcticament no queda cap resta dels primers esglésies cristianes aixecades a Constantinoble, després que Constantí atorgués la pau als cristians, o de l'època del seu fill Constanci.

És amb l'emperador Justinià (527-565), un cop dividit l'Imperi Romà i iniciat ja l'Imperi Bizantí, quan s'aixequen a Constantinoble les primeres grans esglésies cristianes: Santa Sofia, la dels Sants Apòstols (totalment destruïda), la de Santa Irene i la de Sant Sergi i Sant Bacus. Aquesta darrera es va aixecar entre els anys 527 i 537, i consisteix en un quadrat una mica irregular que envolta un octògon amb cúpula central, dos pisos i exedres semicirculars en els quatre angles del quadrat.

Interpretació: encàrrec i funció

Ordenada aixecar per Justinià (527-565) com a temple cristià, però també com a espai per a cerimònies imperials. Aquesta església no es concep com una basílica per al poble, sinó com una gran basílica que l'emperador Justinià construeix al costat del seu palau i amb tota la magnificència cortesana, factor que influirà en la seva splendor.

Significat i relació amb el marc històric: es tracta d'un edifici que connecta clarament amb el model cesaropapista (poder imperial + poder eclesiàstic) de Bizanci, ja que és alhora basílica cristiana, destinada a glorificar l'esplendor i poder d'aquesta religió, pretenia ser l'església de l'estat bizantí en la qual es realitzaven cerimònies imperials i religioses. De fet, actuava com l'església del palau imperial per demostrar la indissoluble relació entre el poder polític i religiós (teocràcia). Els habitacles de l'emperador comunicaven directament amb l'interior de l'església.

Per altra banda, es manifesten les influències habituals de la cultura bizantina: la influència clàssica en els elements constructius, la influència cristiana en la tipologia d'edifici i la influència oriental en la importància dels elements decoratius, especialment a l'interior amb el joc de color i els daurats.

Així doncs, es tracta d'un complicat i revolucionari organisme arquitectònic al servei d'un simbolisme religiós clar aprofitat pel poder imperial per a les seves celebracions, manifestació clara del cesaropapisme bizantí.