Segle XV: Cavallers, Burgesos i Literatura Valenciana

Entre Cavallers i Burgesos

El segle XV marca la crisi del feudalisme i la pèrdua de poder de l'Església. Anuncia el corrent humanista italià que conduirà al Renaixement. La caiguda de Constantinoble (1453), sota domini turc, és la fita històrica fixada com a inici de l'edat moderna.

Les relacions de la Corona d'Aragó amb la Itàlia del Renaixement (expedicions d'Alfons el Magnànim, establiment de la cort a Nàpols) van propiciar el contacte dels nostres escriptors amb l'humanisme. Aquesta influència, malgrat ser primerenca, tingué poca repercussió en la nostra literatura.

La mort sense descendència del rei Martí l'Humà, el 1410, es resolgué en el Compromís de Casp a favor del Trastàmara Ferran d'Antequera. Això provocà la castellanització de la cort i l'aproximació política a Castella, sobretot a partir de la unió d'Aragó i Castella amb el matrimoni de Ferran II i Isabel I el 1469.

L'hegemonia de Catalunya decaigué a causa d'una greu crisi econòmica i social: epidèmies de pesta, revoltes antifeudals, guerra civil amb Joan II. Mentrestant, València esdevé centre econòmic i cultural, vivint una situació d'esplendor, amb un augment de població i la construcció dels grans monuments del gòtic civil i religiós.

A València fou instal·lada la primera impremta de la península Ibèrica. La impremta provocà una revolució en la producció i la difusió de llibres, posant la lectura a l'abast d'una població molt més ampla.

• La burgesia benestant, malgrat la castellanització de la noblesa, continuava parlant, llegint i escrivint en valencià.
• Ho demostra la gran acceptació de les obres del Segle d'Or de la nostra literatura.

En l'àmbit religiós, els discursos moralistes evolucionaren envers una actitud adreçada a afermar la fe cristiana i l'esperit religiós en la intimitat.

L'Estàndard Literari del Segle XV

La cancelleria reial tingué una gran influència en la consolidació de l'estàndard literari. La tasca literària dels escriptors del Segle d'Or enriquí i envigorí la llengua. La poesia es distancià definitivament de la poesia trobadoresca.

La maduresa de la llengua afavorí la reflexió sobre el model lingüístic i aparegué una consciència de correcció lingüística.

• Joan Esteve: Liber Elegantiarum (diccionari imprès més antic en una llengua romànica).
• Bernat Fenollar: Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagessívols (defensava el model de llengua de les ciutats i rebutjava els arcaismes).
• Jaume Gassull: Brama dels llauradors de l'Horta (de València contra lo venerable mossén Fenollar) (defensa solucions més populars).

Històricament, la llengua havia estat anomenada: romanç, pla, vulgar, catalanesc i llengua catalana. Durant el segle XV s'afegiren les denominacions llengua valenciana i llengua mallorquina. Hi influí el clima d'esplendor econòmica de València i l'aïllament cultural progressiu de cada estat de la Corona, provocat per la castellanització de la cort.

La Narrativa Cavalleresca

Els cavallers representaven els ideals del món feudal: el vassallatge, la fidelitat al rei, la protecció dels dèbils, el menyspreu de la mort i del dolor, la religiositat o l'anhel d'honor i glòria.

A mitjan segle XII nasqué la narrativa de cavalleries, impulsada per la noblesa i destinada a defensar la institució de la cavalleria. S'inspirava en la història i les llegendes clàssiques grecollatines i, després, en els antics mites cèltics, coneguts com a matèria de Bretanya, conreats pel francès Chrétien de Troyes, creador de la narrativa de ficció.

De finals del segle XIII i primeria del XIV són les dues obres més representatives de la nostra matèria de Bretanya, amb una intenció crítica i moralitzadora sobre la crisi de la cavalleria: Blandín de Cornualla i La faula de Guillem de Torroella.

Durant el segle XV, la mentalitat burgesa començà a afirmar uns nous valors: la realitat enfront de la fantasia, i el valor i l'esforç personal com a instrument de promoció. Per això, les novel·les cavalleresques aspiren a ser realistes i versemblants, i als protagonistes ja no els cal tenir sang noble; poden ascendir gràcies al seu valor i esforç.

Els llibres de cavalleries es diferencien de les novel·les cavalleresques per:

Curial e Güelfa

Escrita a mitjan segle XV, és anònima. Relata una història d'amor i d'armes en què el cavaller Curial fa proeses en nom de la noble Güelfa, amb un afany de promoció personal.

A més del tema amorós, apareix el tema cavalleresc: la cavalleria com a mitjà que possibilita l'ascens social del protagonista. Abunden els torneigs, les festes cortesanes, les aventures i els episodis amorosos.

Es tracta d'una novel·la cavalleresca perquè:

• El protagonista és un heroi que actua dins els límits humans i té una psicologia complexa que evoluciona al llarg de l'obra.
• Apareixen personatges històrics.
• L'acció transcorre durant el segle XIII.
• La geografia és coneguda.

L'estil:

• Llengua elaborada, però amb un to planer i viu.
• La descripció és realista i versemblant.

Tirant lo Blanc

Autor: Joanot Martorell, nascut a València en una família de la noblesa mitjana. Fou un cavaller involucrat en conflictes cavallerescos. Escrigué la novel·la entre 1460 i 1468, any en què morí sense acabar-la. Martí Joan de Galba en rebé el manuscrit com a pagament d'un deute, l'acabà i la féu imprimir a València el 1490.

Martorell escrigué nombroses lletres de batalla i és autor d'un relat inacabat, Guillem de Varoic, adaptació d'una narració anglonormanda del segle XIII que apareix en els primers capítols del Tirant.

En el Tirant lo Blanc es combinen tres plans:

• El cavalleresc: torneigs, accions militars.
• L'històric: referències a la realitat immediata de l'època i als personatges històrics.
• El realista: mostra la realitat quotidiana del segle XV.

Segons Vargas Llosa, es tracta d'una novel·la complexa, total: "Una novel·la cavalleresca, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica i psicològica". Presenta històries de manera versemblant, pel que es pot considerar una novel·la moderna. Miguel de Cervantes, en El Quijote, reconegué que "és aquest el millor llibre del món".

Els cavallers es comporten com a humans. Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa trenquen amb els vells llibres de cavalleries i representen el naixement de la novel·la moderna: desapareixen els elements fantàstics i els protagonistes tenen valor i força, però dins d'una mesura humana.

El Tema, l'Estructura i l'Argument del Tirant

Narra les proeses d'un cavaller que, amb esforç i valor, aconsegueix el grau de capità general, venç els turcs a Constantinoble, es casa amb la princesa Carmesina i esdevé hereu al tron. Al final de la novel·la, Tirant emmalalteix i mor després de fer testament. Carmesina també mor pel dolor que li causa la mort del seu marit.

Els Personatges i l'Estil

Els personatges del Tirant són moderns per la seva psicologia complexa: semblen reals i evolucionen al llarg de la novel·la. Tirant és un heroi modern per la seva humanitat i per les seves contradiccions: és un militar valerós i expert, però en la intimitat és tímid i inexpert; esdevé emperador, però mor d'un refredat.

El Tirant combina dos estils:

• Un estil culte i retòric, propi de la noblesa valenciana del segle XV.
• Un estil col·loquial ric en exclamacions, jocs de paraules i refranys.

Un aspecte original és l'erotisme sense embuts ni prejudicis, i amb grans dosis d'humor i ironia.

Isabel de Villena (1430-1490)

Filla il·legítima de l'escriptor castellà Enrique de Villena, va ser acollida a la cort de Maria de Castella, esposa d'Alfons el Magnànim. Fou abadessa del convent de la Trinitat de València. Dona culta, és autora d'una sola obra, Vita Christi, escrita per a la instrucció de les monges del seu convent.

Relata la vida de Jesucrist, però atorga un gran protagonisme a les dones que envoltaren la vida de Jesús. Conté només els passatges de l'Evangeli en què hi ha dones, i apareixen com a virtuoses, amables i piadoses.

La crítica literària ha interpretat l'obra com una rèplica al corrent literari misogin representat aleshores per Jaume Roig i la seva obra l'Espill. Aquest corrent misogin atacava de forma sistemàtica les dones, conseqüència del paper marginal de la dona en la societat i nodrit pels sermons religiosos que atribuïen a les dones tota mena de pecats.

El seu estil és natural i senzill, allunyat del retoricisme de la "valenciana prosa" que empraven autors com Roís de Corella.

Joan Roís de Corella (1435?-1497)

Nascut a Gandia, de família noble que mantenia relacions amb la del poeta Ausiàs March. Seguí els estudis religiosos i adquirí una sòlida formació humanística. Fou mestre en teologia i visqué diverses relacions amoroses.

L'obra en prosa de Corella mostra la influència d'autors clàssics com ara Ovidi, Sèneca o Virgili, i d'italians com Boccaccio. Anuncia l'esperit del Renaixement.

D'acord amb la temàtica de la prosa de Corella, podem classificar-la en:

• Tema amorós: La tragèdia de Caldesa.
• Tema religiós: La vida de la gloriosa Santa Anna.
• Tema mitològic: Història de Leander i Hero.
• Obres de circumstàncies: El triomf de les dones.

L'estil és culte i retòric, emprant llatinismes lèxics i una sintaxi que segueix l'ordre llatí. Aquest nou estil llatinitzat fou anomenat valenciana prosa.

Tot i la importància de l'obra de Roís de Corella, tingué un ressò escàs i no hi hagué continuadors dels seus intents d'aproximació al Renaixement. El destinatari de la seva literatura era l'aristocràcia que, des de 1412, vivia una castellanització progressiva i havia abandonat la llengua pròpia davant el prestigi de la llengua castellana.