Setmana Tràgica (1909): Causes, Conseqüències i Oposició
Setmana Tràgica (1909)
26/07 – 02/08 de 1909:
A Espanya li interessa el Marroc ja que hi ha mineria i inversió ferroviària, i pel seu orgull després del desastre del 98. Però els rifenys, organitzats en cabiles, es revoltaven contínuament, i l’any 1909, amb Bujamara al capdavant, van derrotar els espanyols al Barranco del Lobo, fent que Maura augmentés la presència militar al Marroc enviant les reserves de les quintes de 1903-1904. El 18 de juliol s’embarquen les tropes i el 24 de juliol tant lerrouxistes com anarquistes com socialistes demanen la vaga general. Aquesta acaba sent una reclamació anticlerical i antimilitarista que provoca la declaració de l’estat de guerra. No hi havia gairebé organització i hi havia molta repressió, com l’assassinat de l’innocent Francesc Ferrer i Guàrdia, anarquista. Les protestes van acabar demanant la dimissió de Maura. Al maig del 1910, hi ha canvi de govern per un liberal amb Canalejas i Segismundo Muret.
Conseqüències de la Setmana Tràgica:
- El lerrouxisme perd força
- Cau Maura
- Es desintegra Solidaritat Catalana
- La Lliga Regionalista perd suport
L’any 1910, el govern de Canalejas i Muret s’acosta als sectors populars amb l’eliminació de l’impost de consums, el qual esdevé progressiu, la reforma de la llei de lleves, que prohibeix la redempció, millores laborals... a més, imposa la llei del candado que prohibeix la instal·lació de nous ordes a Espanya, i un nou finançament eclesiàstic. Finalment, permeten les mancomunitats.
Forces d’Oposició:
Republicanisme:
Va ser la força no dinàstica amb més suport, que, a causa de les seves constants escissions va perdre força fins la formació d’Unión Republicana a mans de Salmerón l’any 1903. L’any 1907, formen Solidaritat Catalana que agrupa totes les tendències catalanistes.
Una part d’Unión Republicana a València i Catalunya (Vicente Blasco Ibáñez i Antonio Lerroux), no hi estan d’acord i marxen. A València el blasquisme segueix anticlerical i popularment fins l’any 1908. A Catalunya, Lerroux funda el Partit Republicà Radical, que és antimonàrquic, anticlerical i anticatalanista.
Carlisme i Tradicionalisme:
Mor Carles VII l’any 1909, i Jaume, el seu germà, esdevé el successor. A dins del partit hi ha moltes divisions internes que es consolidaran quan, després de la I GM, un sector es declarés germanòfil, provocant que Juan Vázquez de Mella se’n vagi fundant l’any 1919 el Partit Catòlic Tradicionalista. Amb la II República (1931), integristes, carlins i tradicionalistes formen Comunión Tradicionalista.